L'organització és perfecta

Qatar està ena­mo­rant el reduït món de l'hand­bol. Juga­dors, àrbi­tres, cos tècnic i tots els pro­ta­go­nis­tes de l'auca cri­den amb força les vir­tuts orga­nit­za­ti­ves de la com­pe­tició esco­llida per l'emir. Els afi­ci­o­nats, tant els con­vi­dats com els que no, al·luci­nen amb la infra­es­truc­tura dels pave­llons i les como­di­tats que hi tro­ben. I la premsa, impres­cin­di­ble per ofe­rir la imatge desit­jada, no deixa de lloar les faci­li­tats logísti­ques que la com­pe­tició ofe­reix. I això que bona part del quart poder ha arra­co­nat alguns dels seus prin­ci­pis per poder gau­dir de l'experiència de viure un mun­dial a Qatar, de franc.

Amb tot això, no he dei­xat de sen­tir la frase “el gran nivell orga­nit­za­tiu del mun­dial”. Que si, que d'acord, que el luxe impres­si­ona, però a mi hi ha coses que em seguei­xen ener­vant. Sense anar més lluny, ahir es van jugar els par­tits dels quarts de final. Croàcia-Polònia i Ale­ma­nya-Qatar a dos quarts de cinc, i França-Eslovènia i Dina­marca-Espa­nya, a les set. Us n'ado­neu? Qua­tre par­tits de quarts de final, i tots el mateix dia. A més, en dues fran­ges horàries. És a dir, que una jor­nada de quarts de final d'un mun­dial (del que sigui), que passa un cop cada qua­tre anys, es juga en un sol dia i com­par­tint hora­ris. Ningú s'adona que això és mal­gas­tar un pro­ducte de qua­li­tat?

Però és que la història ve de lluny. En la pri­mera fase de la com­pe­tició, s'han jugat sis par­tits dia­ris repar­tits en tres hora­ris dife­rents. Per a qui no ho sàpiga, sis par­tits d'hand­bol són unes nou hores. Nou hores d'hand­bol al dia. Però que ens hem tor­nat bojos? Com carai s'ho fa algú que, per passió o per neces­si­tat, vol seguir un mun­dial com toca­ria?

I això, per no par­lar del menys­preu a la pròpia com­pe­tició per part de la fede­ració inter­na­ci­o­nal. Pri­mer, colar Ale­ma­nya en el mun­dial (eli­mi­nada en la fase de clas­si­fi­cació) per no per­dre els seus patro­ci­na­dors. I segon, pro­moure una com­pe­tició des­na­tu­ra­lit­zada que per­met als països fit­xar a cop de talo­nari. Sense anar més lluny, l'equip amfi­trió com­pe­teix amb el cin­quanta per cent de la plan­ti­lla impor­tat. Però és clar, qui els hi diu res. L'orga­nit­zació és per­fecta.