El gol de l'empat: rep encara a camp propi Messi, tuneladora, i dribla alhora Mario Suárez i la línia de calç abans de cedir la pilota a l'altre Suárez, el trinitari, que fa de frontissa; control i passada a l'espai a Neymar, i el brasiler defineix com un enciclopedista. Una lliçó de futbol. I adrenalina en vena. La intensitat extàtica que desencadena la jugada i la seva resolució feliç està uns graus per sobre de la d'aquells gols que eren fruita madura després de marcials tot i que gràcils exercicis de supremacia, aquells gols que eren sant i senya del Barça no fa tant, encara que de vegades sembli que fa segles. La febre es diu contraatac, art suprem del futbol que n'hi ha que anatemitzen perquè implica arrencar des del darrere, i això vol dir que ets tu qui es defensa, i el Barça ha de ser atac pur i incessant, i els rivals res més que cons a esquivar a la carretera.

El tercer, nascut d'un altre contraatac, el va firmar també l'home de l'espai, que quatre dies abans havia fet la galopada de reclinatori amb què havia regalat a Pedro el 0-6 contra l'Elx. Amb Neymar, el Barça per fi ha reincorporat amb honors el contraatac al repertori. El que li ha permès aplicar al rocallós i el curs passat inconquerible Atlético de Simeone allò que qui a espasa mata a espasa mor.

D'acord, segueix faltant pausa i s'ha renunciat al migcampisme sublimat per Guardiola. Però la primera part al Calderón, a més d'exercici imperfecte va ser una exhibició de virtuts, algunes de noves, o renovades, com l'execució dels contraatacs. I també un gran espectacle, disfrutable i emotiu. Perquè altres espectacles són possibles, que diria un ecosocialista, més enllà de rondos eterns i marcials.

Si ja m'estan titllant de resultadista, recordin que, des d'aquell primer xoc de fa tres setmanes amb l'Atlético, el que ha refredat el cràter volcànic que havia esdevingut el Camp Nou són els resultats. I el joc, és clar. El Barça no és el que era, de vegades ni s'hi assembla, però és, torna a ser, intens, vitalista i valent, i solidari, i competitiu, i, a estones, vistós i refulgent i tot. Igual n'hi ha que pensen que no, que és amb l'anunci d'eleccions, capitulació de la junta, que les aigües han tornat a baixar manses. No s'equivoquin. ¿Creuen que amb el Barça eliminat de la copa, o havent perdut més pistonada en la lliga, les portades parlarien de la bona notícia que sempre ha estat i ara és encara més Neymar? No, l'equip aguanta –segueix aguantant– el club, i mostra bons símptomes, és a dir, noves, o renovades, virtuts, i és encomiable. Tenint visió de conjunt, retreure-li ara la falta de caviar és una mica com exigir a Tsipras que es preocupi per la paritat en una Grècia que està al caire de l'abisme. Allò del rave, les fulles i el paper de fumar.

Ara, com que les comparacions tenen límits, i no convé forçar-los, consti que enfront dels retrets, Tsipras pot al·legar que a ell no el van escollir per a això. Una rèplica que no és a l'abast dels responsables del joc del Barça.