A vega­des ima­gino que em poso en la pell de fut­bo­lis­tes que, segu­ra­ment amb raó, se sen­ten cons­tant­ment agre­dits, inti­mi­dats o pro­vo­cats, de manera que puc arri­bar a enten­dre que reac­ci­o­nin de manera vio­lenta a aquesta violència. Però, com es diu sovint a propòsit d'actes que són molt més greus en relació amb cir­cumstàncies de la vida extrema, la com­prensió no implica necessària­ment una jus­ti­fi­cació. No he d'ima­gi­nar res si em recordo reac­ci­o­nant ira­da­ment al que con­si­dero una agressió que, en les meves cir­cumstàncies, no sol ser física, però que, essent ver­bal, pot ser tan o més per­ni­ci­osa. Però encara que els altres em puguin com­pren­dre, jo sé que no tinc jus­ti­fi­cació i que, en tot cas, en aquesta reacció hi surt el pit­jor de mi mateixa. A vega­des ens pen­sem (o volem pen­sar-ho) que n'hi ha prou dema­nant perdó, però tots els actes tenen con­seqüències, dei­xen empremta i poden fer que es tren­qui alguna cosa que difícil­ment podrà recons­truir-se. Pot­ser ja he anat massa enllà. Jo, de fet, sobre­tot volia par­lar del cap­te­ni­ment de Cris­ti­ano Ronaldo i no sé si el de Ney­mar, tot i que menys, perquè, per molt que els rivals i con­cre­ta­ment els de l'Atlético de Madrid, insis­tei­xen en la supo­sada pro­vo­cació del bra­si­ler, aquest aguanta prou bé les agres­si­ons que rep. En aquest cas pot­ser sóc cule­ra­ment par­cial, però per una vegada em sem­blen força encer­ta­des aques­tes decla­ra­ci­ons de Luis Enri­que: “Aquest és un país curiós. Ofèn més un túnel que et reben­tin a pun­ta­des.” I, en fi, pot­ser sí que Ney­mar fa ges­tos quan gua­nya (posem-hi que posar-se la mà a l'ore­lla en res­posta a la cridòria de l'afició de l'Atlético) i que, segons el gran argu­ment de l'expul­sat Gabi, fa túnels... i jo hi afe­geixo que els fa perquè n'és capaç i que, en canvi, n'hi ha que sobre­tot sem­blen capaços de donar pun­ta­des com les que el juga­dor bra­si­ler va rebre al Vicente Cal­derón.

El cas és que, pot­ser no ho veig, però Ney­mar no venta coces com Cris­ti­ano Ronaldo, que fa una set­mana, perquè no li sor­tien bé les coses en el par­tit del Real Madrid con­tra el Còrdova i pot­ser perquè ell va rebre algu­nes pun­ta­des, en va cla­var una a Edema i també una bufe­tada que no consta en l'acta arbi­tral, de manera que l'home ha rebut el favor (un cos­tum del comitè de com­pe­tició amb el Madrid) de ser san­ci­o­nat amb només dos par­tits per l'agressió i podrà dis­pu­tar el derbi con­tra l'Atlético. La seva acti­tud, i no és excep­ci­o­nal, va ser ver­go­nyosa i no ho fa menys que després demanés dis­cul­pes pel seu “acte irre­fle­xiu”. Els actes no es jus­ti­fi­quen per dema­nar perdó, a instàncies del club, amb la fina­li­tat de reduir la sanció, i, en tot cas, tenen unes con­seqüències més enllà del que con­si­deri el comitè de com­pe­tició, que d'alguna manera con­ti­nua per­me­tent l'agres­si­vi­tat de Cris­ti­ano Ronaldo. Però les con­seqüències hi són: és un juga­dor que va ins­pi­rant anti­pa­tia perquè no només reac­ci­ona vio­len­ta­ment, com una cri­a­tura enra­bi­ada, sinó que exhi­beix una arrogància fas­ti­gosa amb la qual, posem per cas, pot aca­ri­ciar l'escut de campió del mun­dial de clubs.

I, mal­grat que no ho hagi dit abans, també vull par­lar d'Arda Turan: la bota llençada amb ràbia i mala pun­te­ria a un linier és un gest de mala llet amb el qual, tan­ma­teix, també seria fàcil sen­tir-se reco­ne­gut. Almenys en el meu cas, que pot­ser també és el de vostè, lec­tor o lec­tora: et sents empre­nyat i llen­ces alguna cosa que vols i no vols que faci mal a algú. Un altre cap­te­ni­ment lamen­ta­ble. És així que sorprèn que l'acció d'Arda Turan fos refe­rida amb tanta bene­volència, o almenys res­tant-li importància, pels comen­ta­ris­tes tele­vi­sius. Però el pit­jor és que aquesta mala llet no és una pura reacció del moment. Ho és, però no ho és. Al dar­rere, hi ha un entre­na­dor que no ha posat en qüestió l'acció d'Arda Turan i que esti­mula l'agres­si­vi­tat dels seus fut­bo­lis­tes. Al dar­rere hi ha un entre­na­dor que, quan era juga­dor, cla­vava els tacs a les cames dels rivals. I aquests actes també tenen les seves con­seqüències: els guanys de l'Atlético per­den amb l'ombra de la seva violència.