A vegades imagino que em poso en la pell de futbolistes que, segurament amb raó, se senten constantment agredits, intimidats o provocats, de manera que puc arribar a entendre que reaccionin de manera violenta a aquesta violència. Però, com es diu sovint a propòsit d'actes que són molt més greus en relació amb circumstàncies de la vida extrema, la comprensió no implica necessàriament una justificació. No he d'imaginar res si em recordo reaccionant iradament al que considero una agressió que, en les meves circumstàncies, no sol ser física, però que, essent verbal, pot ser tan o més perniciosa. Però encara que els altres em puguin comprendre, jo sé que no tinc justificació i que, en tot cas, en aquesta reacció hi surt el pitjor de mi mateixa. A vegades ens pensem (o volem pensar-ho) que n'hi ha prou demanant perdó, però tots els actes tenen conseqüències, deixen empremta i poden fer que es trenqui alguna cosa que difícilment podrà reconstruir-se. Potser ja he anat massa enllà. Jo, de fet, sobretot volia parlar del capteniment de Cristiano Ronaldo i no sé si el de Neymar, tot i que menys, perquè, per molt que els rivals i concretament els de l'Atlético de Madrid, insisteixen en la suposada provocació del brasiler, aquest aguanta prou bé les agressions que rep. En aquest cas potser sóc culerament parcial, però per una vegada em semblen força encertades aquestes declaracions de Luis Enrique: “Aquest és un país curiós. Ofèn més un túnel que et rebentin a puntades.” I, en fi, potser sí que Neymar fa gestos quan guanya (posem-hi que posar-se la mà a l'orella en resposta a la cridòria de l'afició de l'Atlético) i que, segons el gran argument de l'expulsat Gabi, fa túnels... i jo hi afegeixo que els fa perquè n'és capaç i que, en canvi, n'hi ha que sobretot semblen capaços de donar puntades com les que el jugador brasiler va rebre al Vicente Calderón.

El cas és que, potser no ho veig, però Neymar no venta coces com Cristiano Ronaldo, que fa una setmana, perquè no li sortien bé les coses en el partit del Real Madrid contra el Còrdova i potser perquè ell va rebre algunes puntades, en va clavar una a Edema i també una bufetada que no consta en l'acta arbitral, de manera que l'home ha rebut el favor (un costum del comitè de competició amb el Madrid) de ser sancionat amb només dos partits per l'agressió i podrà disputar el derbi contra l'Atlético. La seva actitud, i no és excepcional, va ser vergonyosa i no ho fa menys que després demanés disculpes pel seu “acte irreflexiu”. Els actes no es justifiquen per demanar perdó, a instàncies del club, amb la finalitat de reduir la sanció, i, en tot cas, tenen unes conseqüències més enllà del que consideri el comitè de competició, que d'alguna manera continua permetent l'agressivitat de Cristiano Ronaldo. Però les conseqüències hi són: és un jugador que va inspirant antipatia perquè no només reacciona violentament, com una criatura enrabiada, sinó que exhibeix una arrogància fastigosa amb la qual, posem per cas, pot acariciar l'escut de campió del mundial de clubs.

I, malgrat que no ho hagi dit abans, també vull parlar d'Arda Turan: la bota llençada amb ràbia i mala punteria a un linier és un gest de mala llet amb el qual, tanmateix, també seria fàcil sentir-se reconegut. Almenys en el meu cas, que potser també és el de vostè, lector o lectora: et sents emprenyat i llences alguna cosa que vols i no vols que faci mal a algú. Un altre capteniment lamentable. És així que sorprèn que l'acció d'Arda Turan fos referida amb tanta benevolència, o almenys restant-li importància, pels comentaristes televisius. Però el pitjor és que aquesta mala llet no és una pura reacció del moment. Ho és, però no ho és. Al darrere, hi ha un entrenador que no ha posat en qüestió l'acció d'Arda Turan i que estimula l'agressivitat dels seus futbolistes. Al darrere hi ha un entrenador que, quan era jugador, clavava els tacs a les cames dels rivals. I aquests actes també tenen les seves conseqüències: els guanys de l'Atlético perden amb l'ombra de la seva violència.