Doncs sí, també podem ser versàtils

Hi ha trans­for­ma­ci­ons hor­ro­ro­ses, com la que expli­cava Franz Kafka –una ment bri­llant i tur­men­tada– sobre un comer­ci­ant que un bon dia es va des­per­tar con­ver­tit en un gran insecte (La meta­mor­fosi), o com la que s'hau­ria produït si algun dia veiéssim aquell exfut­bo­lista por­tuguès con­ver­tit en el pre­si­dent de la FIFA; i, en canvi, també hi ha con­ver­si­ons gra­ti­fi­cants, com la de tants com­pa­tri­o­tes que fins no fa gaire fugien dels inde­pes com els dimo­nis de la creu i que ara no dei­xen l'este­lada ni quan van a cal Felip. La del Barça de Luis Enri­que, of course, és de les sego­nes.

A banda del beneït pacte de ves­ti­dor, que deu haver influït en l'acti­tud d'uns juga­dors que estan demos­trant un grau de com­promís que no es recor­dava des de les millors èpoques –i això és clau–, fut­bolísti­ca­ment, el Barça de després d'Ano­eta ha evo­lu­ci­o­nat, no només res­pecte al que hem vist des que Luis Enri­que n'és l'entre­na­dor, sinó, sobre­tot, res­pecte al que havíem obser­vat en les dues tem­po­ra­des poste­ri­ors a l'adéu de Pep Guar­di­ola.

El Barça d'avui és versàtil, i el mis­satge, con­tun­dent: si el rival ens surt para­pe­tat al dar­rere... doncs, es veurà sotmès a una pressió coor­di­nada i quan perdi la pilota se les haurà amb el talent ater­ri­dor dels tres cracs. Si ens ve a bus­car al nos­tre camp... s'expo­sarà a un con­tra­a­tac letal; el pri­mer gol con­tra l'Atlético de Madrid al Man­za­na­res, des­ba­lles­tant la que passa per la millor defensa del món, és la plas­mació del con­tra­a­tac per­fecte. La màxima és primària: recu­pe­rar prop de l'àrea rival, acti­var els tres del davant i que s'espa­vi­lin. Però perquè Messi, Ney­mar i Suárez (dese­qui­li­bra­dors i gole­ja­dors, tots tres!) puguin mar­car les diferències, la resta de l'equip ha de fun­ci­o­nar amb dis­ci­plina espar­tana.

El pla de Luis Enri­que a començament de tem­po­rada es basava en la mateixa ali­ne­ació que la que avui gai­rebé tots con­si­de­rem de gala. Amb un mig del camp for­mat per Bus­quets, Ini­esta i Raki­tic, i una davan­tera amb Messi, Ney­mar i Pedro. Però sense Suárez –san­ci­o­nat– i amb uns rols cer­ta­ment estrambòtics, en què els late­rals havien de fer de davan­ters pro­funds i els inte­ri­ors havien d'estar pen­dents sobre­tot de guar­dar-los les espat­lles, men­tre Messi i Ney­mar ata­ca­ven pre­fe­rent­ment pel mig. Tot un des­propòsit, que, evi­dent­ment, no es va con­so­li­dar.

Lucho havia esco­llit bé els com­po­nents, però li fal­tava la fórmula. Per tro­bar-la, ha hagut d'apli­car dues cor­rec­ci­ons fona­men­tals. D'entrada, s'ha impo­sat el sen­tit comú i els papers atribuïts a cada juga­dor res­po­nen a la lògica: els late­rals fan de late­rals i els mig­cam­pis­tes es dedi­quen a jugar i a recu­pe­rar la pilota al més aviat pos­si­ble perquè els davan­ters dis­po­sin d'un camp de bata­lla amb pocs ene­mics. I, en aquest sen­tit, la incor­po­ració de Suárez és deter­mi­nant.

Jugar amb un davan­ter cen­tre que fixa, con­fon, ocupa i pre­o­cupa els cen­trals, que es mou, que com­bina, que juga i que és un killer és una apor­tació de Lucho. De fet, aquesta és una idea simi­lar –amb mati­sos– a l'ori­gi­nal de Pep Guar­di­ola (fins al 2 a 6, quan Messi passa a jugar del que en diem “fals 9”). Pre­ci­sa­ment, Messi i Ney­mar han d'estar encan­tats de la vida amb l'uru­guaià; i les defen­ses contràries han d'estar molt pre­o­cu­pa­des.

Torno a tenir la sen­sació recon­for­tant que per gua­nyar els par­tits més impor­tants depe­nem exclu­si­va­ment de nosal­tres matei­xos. Que duri.