El laberint de Milicic
la resta de
‘top 5' del ‘draft' del 2003 lluita per un lloc en la història del bàsquet,
el serbi, que farà 30 anys el 20 de juny, encara no sap què vol ser en aquesta vida
A misses dites, tothom és savi per alliçonar i gallejar del “jo ja ho sabia”. És un exercici habitual i, en moltes ocasions, tremendament demagògic. Ningú sap què passarà demà i el que pot acabar succeint possiblement s'haurà vist condicionat pel camí per factors inimaginables, difícilment previsibles.
A Vrsac, ciutat deixada de la mà de Déu a tocar de la frontera sèrbia amb Romania, hi havia un jove pivot que despuntava. Tant és així que, amb 16 anys, va debutar amb el primer equip de l'Hemofarm, de la primera divisió sèrbia, durant el curs 2001/02. El seu joc de peus, corpulència i determinació va traspassar fronteres i, encara que fos contra rivals menors i en torneigs de rang secundari –37 punts contra l'Skonto letó i 23 contra el PAOK, en la desapareguda North European Basketball League (NEBL) el 2002/03–, va començar a generar interès per a les franquícies de l'NBA. Les expectatives posades en ell es van multiplicar fins al punt de ser triat en el número 2 del draft del 2003, el que va encapçalar un tal LeBron James. En pocs mesos, Darko Milicic havia passat de l'anonimat a convertir-se en aposta ferma dels Pistons, que el van escollir a ell i van desestimar opcions com les de Melo Anthony (núm. 3), Chris Bosh (4) i Dwayne Wade (5).
De sempre, se sap que la fórmula de l'èxit individual als Estats Units depèn poc del talent que un tingui. Hi tenen més influència la franquícia i el tècnic que li toqui. I precisament els Pistons i Larry Brown no van ser un escenari perfecte per al serbi, a qui la seva arrogància i escassa predisposició al sacrifici van convertir en carn de banqueta. Va guanyar l'Anell en l'any de rookie, però mai el respecte ni dels companys ni dels rivals, valor fonamental per créixer en l'NBA. “Es creu Toni Kukoc. Jo vull que jugui com Bill Russell, però no sap qui és. Potser creu que és un raper”, va arribar a etzibar Brown en una roda de premsa. Una frase simptomàtica que deia molt. Que el problema no era tant dels Pistons com d'ell, es va anar confirmant a mesura que passaven els cursos i anava saltant d'equip. Ni als Magic, ni als Grizzlies, ni als Knicks, ni als TWolves ni tampoc als Celtics mai va tenir la incidència que se li pressuposava i, al final del 2012, amb 488 partits en la lliga i 52 milions de dòlars guanyats en una dècada, va decidir que per a ell era més important anar a cuidar la seva mare malalta al seu país que continuar en la millor lliga del món.
Ningú mai més l'ha requerit als EUA, conscients que la quota d'oportunitats havia estat àmpliament esgotada. Tampoc ell, bocamoll i provocador delirant de la paraula, es va mostrar gaire interessat a tornar a trepitjar professionalment una pista de bàsquet. Ni que fos a Europa, on amb una motivació adequada, podria ser desequilibrant. La seva excentricitat el va dur a fer-se professional de la pesca –va participar en torneigs a Itàlia–, cremar el temps amb passejades amb cavall o caçant, o fins i tot invertint en un hort propi. Tot plegat, acompanyat en paral·lel d'un activisme més accentuat en la política i genuïnament nacionalista. A final del 2013, va participar en una manifestació del Partit Radical Serbi per donar suport al criminal de guerra Vojislav Seselj i recentment s'ha tatuat a l'estómac les cares de Momcilo Dujic i Nikola Kalabic, comandants chetniks, una guerrilla nacionalista sèrbia fundada en la segona guerra mundial amb la idea de la Gran Sèrbia com a leitmotiv. Uns tatuatges que llueix desinhibidament sobre el ring, ara que ha optat –impossible preveure el temps que li durarà l'afició– pel kick-boxing. De moment, va perdre en el debut el 19 de desembre, contra Radovan Radojcin, en ser desqualificat en el segon assalt perquè tenia una ferida a la tíbia. I, mentre que la resta de top 5 del draft del 2003, no es cansen de lluitar per un lloc en la història en el món del bàsquet, Milicic, que farà 30 anys el 20 de juny, encara no sap què vol ser en aquesta vida. Els Pistons van errar el tret, és obvi, però si tot fos tan senzill abans del draft, per què a Marc Gasol, per exemple, no el van escollir fins a la posició 48 en el del 2007?