Menyspreat com sempre s'ha sentit el Barça en la lliga espanyola en quasi tots els racons de la Península, l'equip català o els seus aficionats han cercat sempre aliances entranyables i alhora estranyes, o bé des del punt de vista polític o bé amb amistats perilloses. En el cas de la política, el Barça ha conreat, o això venen alguns, unes relacions de suposada amistat amb tot allò que envolta el País Basc, tot i que els seus equips a l'hora de mossegar no han dubtat a fer-lo fins i tot de mala manera ja no només a la gespa sinó també des de la graderia. No m'entretindré gaire més en aquesta estranya aliança que sempre ha estat més d'aquí (d'alguns) cap a allà que no pas al revés. Ens han fet veure que compartíem un enemic comú que era al centre de l'Estat contra el qual s'havia de combatre i establir aliances. Insisteixo, aquesta bona relació o suposada estimació no suporta ni una ratlla més tenint en compte els nombrosos exemples que farien saltar pels aires aquesta sintonia, que sempre des de la banda blaugrana ha estat més crèdula i innocent.

L'altre tipus d'aliança sí que mereix una atenció especial, després dels fets de la darrera eliminatòria de la copa contra l'Atlético de Madrid. Molts culers han pretès des de fa molts anys que s'establís una mena de paral·lelisme amistós entre el Barça i l'Atlético com el que suposadament algun cop s'ha format entre l'Espanyol i el Real Madrid, al cap i a la fi centrat a alegrar-se de les derrotes blaugrana, a no rebre gaires xiulades al Bernabéu i aconseguir algunes cessions de jugadors en direcció cap a Barcelona. En el cas del Barça, els jugadors que han transitat des de l'Atlético cap al Camp Nou sempre s'han pagat a preu d'or, i en el camí invers només cal recordar el regal de David Villa, malgrat que Rosell el vengués com una gran operació per la fitxa que el Barça deixava de pagar a l'asturià. Al marge d'això, el Barça ha volgut disposar a Madrid d'una delegació per defensar els seus interessos, funció que ha encomanat a l'Atlético de Madrid, amb el qual sembla que sempre s'ha fet la vista grossa amb la seva agressivitat i violència a canvi que després contra el Madrid s'hi deixés la pell i fes una repassada als blancs.

És clar, anys enrere, qualsevol partit de l'Atlético contra el Madrid era una desfilada de colchoneros cap a l'escorxador fins a l'arribada al club de Diego Pablo Simeone que, potser sense saber que bona part del barcelonisme tenia dipositades moltes expectatives que estovés el Madrid tant com pogués en benefici blaugrana, no només s'ha tornat violent amb els blancs, sinó també amb els blaugrana. Per aquest motiu hi ha una certa decepció, en part, de la família blaugrana, que s'ha preguntat com és possible que el Camp Nou l'any passat fes de bon jan aplaudint l'equip que havia guanyat la lliga i fa una setmana el Vicente Calderón, sotmès al joc dels de Luis Enrique, esperonés els seus perquè trepitgessin els barcelonistes. Va estar bé l'espectacle vergonyós que es va viure al Vicente Calderón perquè molts culers despertin del somni de les amistats perilloses i les aliances estranyes fetes amb equips i rivals que mai no dubtaran a apujar preus quan arribi el Barça ni a posar la cama per fer mal si per allà transita un blaugrana.