Hi ha crítiques que sumeixen en la perplexitat. Pel fet de tenir poca base argumental i perquè entren en contradicció amb altres crítiques fetes per les mateixes persones amb anterioritat. Exemple: des de les files dels que no veuen (o ara deu ser més correcte dir “veien”?) amb bons ulls (per dir-ho suaument) l'aposta de Luis Enrique, acusant-la de perdre l'essència del joc blaugrana i buscar “només” el resultat, se senten algunes veus que mostren la preocupació perquè Luis Suárez no fa gols. O sigui per jutjar Luis Enrique només val la substància, no la quantificació; en canvi per jutjar el davanter uruguaià es fa tot el contrari. Sí, ja sé que s'alaba el seu treball, però al final sempre hi ha l'afegitó: “Sí, però no veu porteria...” o “se'l veu capficat”.

És curiós, ens considerem futbolísticament moderns, per obrir els ulls com a taronges quan Pep Guardiola recupera la figura del fals 9 per explotar tot el talent de Messi; ens entusiasmem amb la filigrana tàctica del mateix Pep de jugar sense davanters; ens reciclem i acceptem que el joc de peus és primordial per al porter, lloant els desplaçaments de Ter Stegen (com ha de ser!), però seguim tenint fortes reticències a l'hora de jutjar un davanter centre per altres conceptes del joc que no siguin l'eficàcia en la rematada. En què quedem? Tenim una ment oberta (pel que fa a la tàctica futbolística) o ens dediquem només a mirar el dit i no la lluna que ens assenyala?

És clar que Luis Suárez vol fer gols i es deu empipar quan no encerta en les ocasions que té. Però per al Barça i per al tècnic, objectivament això no suposa cap contratemps. Subjectivament, per al jugador ho pot arribar a ser... sempre que se li recordi més que no marca, que no pas totes les altres coses bones i importants (que són moltes) que aporta al joc de l'equip. Perquè el seu treball de desmarcatges de ruptura, el de fixar centrals rivals, el d'alterar amb la seva mobilitat els sistemes defensius rivals molt ben concebuts (com ho és el del Vila-real, un dels més ben treballats i ben executats del continent), el d'atraure rivals per després doblar la passada (com va fer en la jugada del tercer gol diumenge passat) són factors importants per explicar la fluïdesa en el joc ofensiu blaugrana, tant en atac posicional, com en les accions de contraatac (una meravella la seva passada a Neymar en l'1-1 en el partit de copa al Calderón). De tota aquesta feina en diuen bé Messi i Neymar, que reben assistències de l'uruguaià i que aprofiten els espais que els deixa amb els seus moviments per ser més incisius.

Luis Enrique i els seus companys són els primers que tenen clar que Suárez fa una feina bàsica a l'hora de dissenyar el pla d'atac blaugrana. Això és el que compta, i que li sàpiguen transmetre que té un valor, un pes específic que no va lligat a la producció golejadora. I si a més fa gols, que els farà segur, encara millor.