I la festa continua, però dins de la lògica dels alts i baixos. Ara mateix, i després de dues derrotes seguides, el seguidor de l'Espanyol hauria d'estar capcot. Però no, perquè la sensació encara és la mateixa d'abans de tornar a tocar de peus a terra. El més important per poder passar el que queda de temporada és que s'ha recuperat la confiança. La lectura en les prèvies dels partit ha canviat radicalment. Es pot ser més o menys optimista, o pessimista, però s'ha passat de tapar-se els ulls per no veure un desastre a tenir-los ben oberts per no perdre's ni un detall del que està passant al camp. Es tracta de tenir una mirada en positiu. Saber superar els contratemps, encara que s'hagi lesionat el central o ens marquin en l'últim minut. Ja veurem què passa amb l'Athletic en la copa, però com a mínim no s'hi anirà amb l'esperit decaigut d'altres vegades. I en la lliga toquen quatre partits idonis per poder calibrar el tarannà de l'equip: València i Còrdova a casa i Màlaga i Getafe a fora. En la primera volta, dels dotze punts en disputa contra aquests rivals, l'Espanyol en va aconseguir cinc. Una victòria, contra el Getafe a casa, dos empats (Màlaga i Còrdova) i la derrota a Mestalla. Cal esperar que si supera la xifra, cosa perfectament factible, pugui representar la consolidació dels bons auguris per al futur més immediat. Per cert, encara que no m'agrada gens avançar esdeveniments, quan es parla d'una possible final de copa no entenc els que no hi volen el Barça, com ara el president Collet. Al contrari, jo m'imagino una final al Camp Nou, amb la meitat de l'aforament per a cada club (caler calent, senyor president!), ple a vessar i que vinguin. Perdre entraria dins la lògica, però guanyar representaria una gesta que es recordaria tot el que queda de segle i més! (Si us plau, en cas que es doni aquesta circumstància, deixin-se de bajanades d'escollir camps neutrals: agafin el de més aforament i més proper a casa).