Matrimoni amb Steffi Graf

M'agra­dava perquè no la tro­bava espe­ci­al­ment guapa, i com deia el meu tiet notari que un dia va somiar ser poeta, tenia un esguard més pro­per a pas­sar la bacina en una parròquia rural dels afo­res de Mann­heim, que a refre­gar-se per les bar­res llar­do­ses dels antres indus­tri­als de la ciu­tat. A par­tir d'aquí, seguint els con­sells de la meva àvia car­lista, obses­si­o­nada a tro­bar-me una reli­gi­osa apte per al matri­moni, em vaig amar­rar a l'ombra d'aque­lla silu­eta que s'embran­cava cap al cel per enviar un ser­vei que tragués la con­trin­cant de la pista, i després, amb un movi­ment des­com­pen­sat que agi­lit­za­ven les clas­ses dels sinus i cosi­nus per­duts a la tan­gent, etzi­bava un cop de dreta pre­ludi d'una ovació dio­nisíaca. Punt. Pilota de break. Pilota de par­tit. Eli­mi­natòria. Final. Grand Slam. I tot amb aquell posat de nena apo­cada que es va apren­dre el pare­nos­tre de petita i que feia riure els nebots amb caro­tes de pallassa ver­go­nyosa. Ho tenia deci­dit. Havia de saber de la meva existència per assen­tar les bases del nos­tre matri­moni. Hi havia una diferència de catorze anys, i jo era menor, però no hi hau­ria pro­blema, el pre­ce­dent de Ramon Beren­guer IV i Pero­ne­lla d'Aragó cobria les esclet­xes legals de la unió. Així doncs, li vaig escriure una carta d'amor amb el parc ale­many que vaig apren­dre després d'unes clas­ses par­ti­cu­lars impar­ti­des per un antic com­ba­tent alcohòlic. La frase era: “Ich liebe dich Steffi.” A par­tir d'aquí, van venir anys d'espe­rança fins que va sal­tar a la llum la seva relació amb Andre Agassi. El ten­nista de les gre­nyes que havia gua­nyat Wim­ble­don i s'havia con­ver­tit en un calb divor­ciat de Bro­oke Shi­elds. Desen­gany. Apo­ca­lipsi. Suïcidi assis­tit. Voluntària­ment em vaig endin­sar en un cal­vari d'angoi­xes noc­tur­nes en què lle­pava foto­gra­fies de Monica Seles, i cre­mava els records dels anys en què vaig veure la bona de l'Steffi com la dona per­fecta. I va ser entre san­glots que el meu tiet notari que un dia va somiar ser poeta, em va dir que pot­ser m'hau­ria anat millor dis­fres­sar-me de Lolita i tru­car a casa de la Mar­tina Nav­ra­ti­lova, i és que la vida, com sap Luis Enri­que, està pre­pa­rada per al tri­omf inequívoc dels pragmàtics.