Sort que Ney­mar con­ti­nua amb el som­riure ben pre­sent! Ni les pun­ta­des de peu dels juga­dors de l'Atlético de Madrid ni els afers del seu fit­xatge pel Barça han pogut minar el seu ren­di­ment. Amb Ney­mar s'hi pot comp­tar. El Barça va fer una gran adqui­sició, és un gran fut­bo­lista i aviat serà el número u.

Això, però, no té res a veure amb tot el que s'està bata­llant a l'Audi­en­cia Naci­o­nal. El nyap de la con­trac­tació del bra­si­ler ha por­tat el Barça, San­dro Rosell i Josep Maria Bar­to­meu a la impu­tació i això, encara que no hi ha cap sentència con­dem­natòria, taca la imatge del club i, també, la dels dos dar­rers pre­si­dents. En resum, en la forma i en el fons, un autèntic des­as­tre per al Bar­ce­lona, pro­ta­go­nista no fa gaire per la seva glòria espor­tiva i avui por­tada a tot el món per temes judi­ci­als.

És veri­tat que no és nor­mal que sense la ins­pecció de l'Agència Tri­butària, l'Audi­en­cia Naci­o­nal imputés el Barça i Rosell, a més, amb un informe del minis­teri fis­cal tècni­ca­ment tan fluix. Tam­poc ho és que el jutge Pablo Ruz esprintés en la decisió de posar Bar­to­meu con­tra les cor­des després de l'informe del fis­cal José Perals. Tant de bo la justícia fos sem­pre tan ràpida, però dit això, la posada en escena i el con­tin­gut de la res­posta del pre­si­dent Bar­to­meu són tan sim­ples que desac­ti­ven qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de defensa rao­na­ble.

L'infan­til argu­ment ini­cial de tras­lla­dar tota la culpa al soci Jordi Cases té ara una con­tinuïtat en les mans negres i les con­xor­xes exte­ri­ors que miren de deses­ta­bi­lit­zar el club. El vell argu­ment del bar­ce­lo­nisme en èpoques sense èxits. Josep Lluís Núñez se'n va fer un fart: tot­hom en tenia la culpa excepte ell. Tot ho feia bé però, malau­ra­da­ment, les for­ces del mal actu­a­ven en con­tra seu. Per sort per a l'ales­ho­res pre­si­dent en aquells temps no hi havia pro­ces­sos sobi­ra­nis­tes que aju­des­sin a fer caure el pes de la justícia con­tra ell. Era habi­tual el con­cepte de bar­re­jar idees per menys­prear aquells que ata­ca­ven la seva gestió i con­ver­tir-los automàtica­ment en ene­mics del Bar­ce­lona. Aquesta pràctica, tan cone­guda en la política, torna a estar de moda a can Barça. Argu­ment popu­lista per con­fon­dre. Vic­ti­misme des­a­fo­rat. De nou, èpoques de fred i cala­mi­tats.

Quan ata­ques els poders de l'Estat estant pro­ces­sat neces­si­tes pro­ves que des­mun­tin les seves raons. Avui Cristóbal Mar­tell i José Ángel González Franco tre­mo­len. Acu­sar el jutge Ruz de pre­va­ri­cació no sem­bla la millor manera d'afron­tar la visita de diven­dres que ve. Quan par­les del procés català has de recor­dar el con­tin­gut de totes les dar­re­res reu­ni­ons de junta atu­rant l'adhesió al Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir per por de moles­tar les auto­ri­tats espa­nyo­les. Ara, amb tot per­dut, tor­nem a pujar al carro. Ben tor­nats. Quan par­les del mal que fan els èxits espor­tius del Barça a Madrid cal­dria cen­trar el debat, ja que, de títols, ara no n'hi ha i, en l'època més glo­ri­osa, els atacs eren extra­or­dinària­ment més grans. Final­ment, quan tu dius que ho has fet tot bé ho has d'haver fet tot bé. I en el cas Ney­mar, des del pri­mer dia fins a l'últim, el club ha cami­nat per ter­renys pan­ta­no­sos. I, en aquests casos, acos­tu­mes a que­dar-te enca­llat al fang. Si el mètode va ser impe­ca­ble, per què no es va uti­lit­zar el mateix per fit­xar Luis Suárez? Queda clar, oi?

Dir que tot el que està pas­sant és perquè Ney­mar va esco­llir el Barça en comp­tes del Real Madrid posa en entre­dit la intel·ligència de l'ésser humà. Que no estan con­tents, és evi­dent. Que hi ha ombres, segur… tot i que mol­tes pro­vo­ca­des pels gols en pròpia por­te­ria. La junta més votada de la història s'ha fet un fart de rema­tar con­tra la seva por­te­ria i, a més, ha tin­gut un altíssim per­cen­tatge rea­lit­za­dor. Un auto­de­s­as­tre.

El cas Ney­mar segueix enda­vant. S'acaba de tan­car amb der­rota el cas FIFA-la Masia. El cas demanda de res­pon­sa­bi­li­tat con­tra Laporta i la seva junta ja està a l'Audiència Pro­vin­cial després que el Barça perdés en pri­mera instància. Seguei­xen als jut­jats els casos dels avals, el d'MCM, el d'Albert Puig, el dels pares dels nens que van mar­xar a jugar a Angla­terra i el d'espi­o­natge. Judi­ci­a­lit­zació difícil d'expli­car, ja que és impos­si­ble tro­bar argu­ments per posar-hi pel mig el Real Madrid, l'Estat espa­nyol, l'este­lada i la resta d'expe­di­ents X que alte­ren el club. La gestió de Rosell i Bar­to­meu té tan­tes ombres que es fa difícil pujar al carro del popu­lisme i aixe­car la ban­dera de la gestió per­fecta. De veri­tat que costa.