Aquesta setmana hi ha hagut dues notícies que els haurien de fer posar les mans enlaire: el Banco Santander i el BBVA han obtingut un 39 i un 25,7% de beneficis i el FC Barcelona ha estat imputat per un presumpte delicte tributari; dit així, per no acusar ningú de robatori.

És sabut també que els dos darrers presidents del Barça han estat citats a l'Audiencia Nacional per desembolicar un contracte amb Neymar fet amb nusos financers, com va ser-ho Messi per una altra recargolada manera de cobrar sense passar per caixa; i se sap, també, que la justícia és cega.

¿Se li escapa a algú que els beneficis obtinguts mitjançant l'estalvi impositiu no són sinó deguts a les escletxes de la legislació tributària? A la Justícia, és clar, que deu ser bòrnia. Els diran, evidentment, que el sistema bancari reverteix en l'estat del benestar el resultat d'una gestió acurada, i que negar-ho, sense ser-ne docte, és fer demagògia; com si la prestidigitació de fer volar els diners de les butxaques comunes a les privades fos tan inintel·ligible com entendre per què, aplaudit pel Fons Monetari Internacional, Laurence Fink, president del fons nord-americà Blackrock, va dir a Davos que a vostès se'ls ha d'educar perquè votin qui pertoca, i per què, aquí, el senyor Francisco González, president del BBVA, ha dit que la disparitat política fa nosa.

¿És, també, demagògia recordar que l'Audiencia Nacional és nacionalista, que té com a funció organitzar judicis polítics i que prové del Tribunal del Orden Público, és a dir, de l'antic Tribunal Especial de Represión de la Masonería y del Comunismo?

Deu ser que els bancs no són ni comunistes ni maçons, que ningú no els imputa. Ah, ni separatistes; paraula que també més val que no recordin si no volen ser acusats de victimistes.

I Bartomeu, que de tot això en sap prou, amb tot això els apunta.