Petit detall perdut enmig d'una altra setmana embogida. Dijous, el papa Francesc va rebre el president accidental en audiència. Apostaríem que Bartomeu no va aprofitar la trobada al Vaticà per posar-se Bergoglio a la butxaca. És una llàstima que no li caigués en gràcia, perquè era l'eminència indicada per oferir protecció celestial al Barça –bona falta li farà si segueix en aquestes mans gestores–. La comitiva blaugrana hauria quedat d'allò més bé si hagués conegut la història del club i, per tant, si hagués sabut que l'ídol infantil del papa argentí, el gran golejador René Pontoni, va estar a punt de fitxar pel Barcelona. De passada, Bartomeu hauria pogut aprofitar l'avinentesa per ressaltar la coincidència de colors entre el Barça i el seu estimat San Lorenzo d'Almagro. Si no fos demanar massa, que ho és, li hauria pogut comentar, en detall còmplice expressat amb un somriure a la boca, que els culers de soca-rel sempre guardaran un agraïment especial i un record afectiu per a aquell Ciclón de Boedo que va trencar l'aïllament de la postguerra i va enlluernar les Corts en la freda tarda del primer dia de gener de l'any 1947. Diada en la qual alguns amants de les lliçons pretèrites, entre els quals em compto, situem la primera pedra –símbol que queda molt cristià– del magnífic, estètic, preciós model de joc barcelonista que vam trigar més de mig segle a arrodonir, com si fos una catedral enlairada en homenatge a la més bonica manera de practicar aquesta religió laica que anomenem futbol. A Pontoni el volia fitxar Samitier, però el preu de traspàs era massa elevat en època de fronteres tancades, d'autarquia semblant a la que viu ara aquesta directiva entestada a cometre errades i buscar culpables externs per defugir les pròpies responsabilitats, habilitat molt pròpia d'aquell que va durar 22 anys en el càrrec fent exactament el mateix, aprofitant-se de la bona fe i ingenuïtat de la gran majoria d'aquesta massa social que només sap de marcadors i pensa que el futbol és exclusiu dels futbolistes. Quan és evident que tot, per anar bé, comença amb una bona gestió i un bon lideratge des de la llotja.

Bartomeu, segur, no va poder explicar cap d'aquestes històries al papa. Llàstima, hauria quedat molt bé. Però d'on no n'hi ha, no en raja. Bàsicament, perquè als membres de l'actual junta no els agrada el futbol, ni tampoc en saben. Hi són per aparentar, per aprofitar, per ego. Ara li explicarem una altra lliçó dels vells temps, per si la vol aplicar. El Barça va arribar a la primera final de la copa d'Europa, aquella dels pals a Berna del 61, amb una gestora, sense president, amb Orizaola d'entrenador accidental i la màxima figura ja traspassada a l'Inter de Milà. I ningú es va esquinçar aleshores les vestidures. Quan no ets ja capaç ni de coordinar l'estratègia amb Faus i Vilarrubí, quan no saps quines excuses més de mal pagador presentar, resulta honest dimitir i tocar el dos, convocar gestora i eleccions de seguida. No passa res: el president real és Messi, l'equip va sol i el Barça podrà esperar que arribin les urnes. El que no sabem és si cal baixar encara més avall o si n'hi ha prou amb dos presidents i el club imputats després de quatre anys de gestió lamentable. Plegueu. Si cal, ja us buscarem dispensa papal.