Els locutors d'esports són uns grans constructors de frases fetes. A vegades són increïblement incomprensibles, però no sé com aconsegueixen que al final tots parlem de la manera que ells volen i diguem coses tan poc sensates com que el Barça guanya “perquè així ho ha volgut Messi”, per exemple.

Tenir la moral menjada a algú és una de les expressions que ja fa anys que circulen pels mitjans de comunicació. Tal equip té la moral menjada a tal altre o tal jugador té la moral menjada a tal altre. Menjar-se la moral és un exercici literalment incomprensible, des de la gramàtica, des de la fisiologia, des de l'ètica àdhuc. Però tots sabem el que significa l'expressió. I el cas és que pot arribar a ser real a l'extrem.

Aquesta setmana, per exemple, ens l'hem passada especulant sobre si l'Atlético de Madrid tenia la moral menjada al seu rival local, el Real Madrid. I Déu n'hi do si la hi tenia. El 4 a 0 d'ahir s'explica en bona part per això mateix. Perquè els jugadors blancs van eixir al Vicente Calderón convençuts que els altres els podrien fer farinetes –una altra frase feta més del repertori.

I això és el que va passar. En el futbol, i en general en l'esport, el cos és molt important. Més important que en la vida quotidiana. Però en l'esport, i encara més en la vida quotidiana, el cap és el que acaba per imposar-se gairebé sempre. El cap o el cor, no discutiré ara per això. És a dir, la part no quantificable del nostre esforç.

Tenir un cap preparat per a resistir, convençut que pots fer el que vulguis, és una eina incomparable en la vida, i ho és especialment al camp de futbol. Per més figura atlètica que tingues des del punt de vista físic. I per més capacitat que estigues per a xutar fort o córrer ràpid. De poc et val això si l'altre et té, d'acord, la moral menjada...