Raül Agné va marxar de pressa i corrent de casa seva la setmana passada. Escollit pel Tenerife, va tancar les negociacions amb molta rapidesa i el mateix dia –ja a la nit, de fet– arribava a l'illa. Gairebé sense haver-se acomiadat dels fills. No hi havia temps per perdre. Feia gairebé un any que no tenia feina, des que el Cadis el va destituir, i tres que no entrenava a segona A, categoria en què va agafar experiència sobretot a Girona i també a Huelva. Cada vegada més avall, com deia ell mateix en una entrevista. La vida de l'entrenador. D'estar aturat, a marxar on sigui. De comptar totes les hores del dia a casa, a desaparèixer gairebé sense ni avisar. De tenir tot el temps del món per estar per la mainada, a no veure'ls fins qui sap quan. Del neguit de no tenir feina, a la idea d'un no parar de feina. De la sensació de perdre el temps, al convenciment que no hi ha temps per perdre.

De professionals que són lluny de casa, n'hi ha un munt. Del país, en tenim un bon grapat que treballen força més lluny que les illes Canàries. Arreu del planeta. Sacrifiquen moltes coses, com és natural, per poder desenvolupar la seva feina. Hi ha un punt d'esperit aventurer o de voluntat de créixer en un futbol emergent. Però no ens enganyem. A segons quins llocs hi ha, sobretot, la possibilitat de guanyar-se la vida fent el que t'agrada i que més a prop no trobes. En alguns casos, amb molt bons sous, que neutralitzen els maldecaps (si n'hi ha) de ser lluny de casa. En altres, només sous bons, correctes. El fet és tenir feina. Formar-se, créixer, sentir-se vàlid. Treballar.

Per fer diners, n'hi ha que marxen a llocs on no hauries imaginat mai veure professionals de casa nostra. No fa tants anys, era compatible entrenar al futbol espanyol (a primera, però també a segona) i guanyar-se molt i molt bé la vida. Hi havia hagut sous –també de jugadors, és clar– desorbitats. I es firmaven contractes que eren tota una assegurança a mitjà termini, perquè deixaven el coixí d'un bon pessic en cas de destitució. “Ja ens entendrem amb la rescissió”, devien pensar els directius que firmaven amb un grau de responsabilitat molt discutible. Aquestes alegries han anat desapareixent. Ara toca fer contractes més curts i amb sous més modestos. “Si no vols firmar, ja en trobarem un altre que ho farà.”

Tot molt més ajustat, amb menys garanties d'estabilitat, no és gens estrany que un entrenador se'n vagi a treballar a fora i que la seva família es quedi a casa. Qui sap com anirà i quant durarà l'experiència. Ho acaba de fer Agné, i trobaríem molts altres casos. Sense anar gaire lluny, Pablo Machín es va instal·lar a Girona fa deu mesos, en la seva primera experiència professional fora de Sòria. Va arribar sol, en un moment en què el Girona feia tuf de segona B. Ara, amb l'equip en zona d'ascens a primera divisió, Machín aprofita algun desplaçament de l'equip per passar un o dos dies amb la família, que continua a Sòria. La vida de l'entrenador. “Em sento un privilegiat.” Ho ha dit més d'una vegada Pablo Machín, i ho diuen molts col·legues seus quan són presentats a la sala de premsa o quan són entrevistats. El privilegi és la feina. Que duri.