Contradicció moral permanent
en vol dues
La crisi global que va arrencar el 2007 (menys per a Zapatero) i que hauria d'haver rebuts pal·liatius des dels poders públics ens ha acostumat, paradoxalment, a una dinàmica de demolició de tot el que sigui comú. O els que hi creiem som babaus o hem caigut en la trampa subtil dels ultraliberals –és a dir, dels que tenen forts interessos econòmics en el món privat– que ens han portat al precipici. Tot el que és públic està sota sospita. No podem negar que el món dels càrrecs electes i tot el que en penja ens ofereixen exemples de putrefacció gairebé diaris, però la manera d'extirpar la malaltia no és matar el malalt.
Últimament s'ha posat de moda qüestionar els sous de la cosa pública amb el pretext que, com que són de tots, i tots ens l'hem ajustat, ells també. Fins i tot el rei d'Espanya s'acaba d'abaixar el sou –direu amb raó que, tenint-ho tot pagat, ja ho pot fer–. Tots ens l'hem ajustat? Segur? Doncs no. Resulta que el grup de càrrecs directius de l'empresa té increments salarials molt per sobre de l'IPC. És clar, és el sector privat, l'oferta i la demanda i no sé quantes lleis econòmiques irrefutables més. Immunes al pas del temps.
Un moment. Irrefutables? Victoregem els populistes de Podemos perquè prometen que els seus electes cobraran menys (si tenen gaires Monedero ja en parlarem). O estripem un alcalde perquè cobra 2.500 euros amb dedicació exclusiva. I resulta que els mateixos que ho rebentaríem tot ens empassem sense cap vergonya que els esportistes (o els actors, o els cantants, o els banquers, o els directius de sectors regulats, o els oligopolistes...) més ben pagats saquegin sistemàticament les nostres butxaques a través del preu de la llum, de les targetes de crèdit, de l'entrada al cinema o de l'abonament al canal de pagament que, més aviat del que ens pensem, acabarà sent l'única manera de disfrutar del futbol i la F-1 que ens ajuda a evadir-nos.
Fiscalitzem cada euro que paguem als representants públics, i així ha de ser. Però mirem cap a una altra banda quan l'estrella que cobra una milionada en vol cobrar dues sense cap més argument que n'hi ha un altre de llampat que li pagaria. Al regidor d'Esports li fem pintades a casa, si cal. El crac és intocable. I així anem fent en una contradicció brutal, permanent, que cada vegada eixampla la distància entre ells i nosaltres, i que acabarà expulsant el talent i el voluntarisme dels llocs de servei públic. No ens estem adonant que això no és cap broma. Sense món públic, l'alternativa és la selva.
Consentim que ens regulin per llei l'aire que respirem i no som capaços d'exigir límits raonables en el món privat. No n'hi ha prou de pagar impostos del 52%. És que és immoral que s'hagi de posar un tipus del 52% perquè hi ha salaris descomunals. Per sort, l'estalinisme no tornarà, però no pot ser que, un cop assolit un nivell de riquesa ja gegantí –siguin salaris o beneficis empresarials– l'objectiu irrenunciable sigui augmentar-lo sense fi. Ja es veu que això només porta que hi hagi menys rics que concentren més riquesa, i moltíssims més pobres que cada cop són més pobres i que no tenen res a perdre. D'aquí a la revolta hi ha només un pas.