La primera lliga del món, la Premier, és una veritable competició d'atracció permanent. La raó del seu nivell més alt és en els diners que es reparteixen pels ingressos de televisió i de la publicitat i per la seriositat del seus mandataris. N'estan pendents, de forma prou variada, uns 3.000 milions de seguidors.

En la Premier, els jutges no permeten agredir, dins o fora del camp, sense que hi hagi sanció, fer comèdia amb les lesions o el temps, inventar-se penals, afavorir determinats clubs, acoblar arbitratges a gust o actuacions d'escàndol tipus bota volant d'Arda Turan o cops de puny vistos per tothom i, casualment, no vistos pels jutges malgrat les càmeres de transmissió, cas Ronaldo a Còrdova. Per això, els futbolistes de tot nivell si poden se'n van a altres lligues del món, per diners, per la crisi d'un Estat espanyol que fa aigües pertot arreu i per les trampes a tort i dret.

Una lliga espanyola en què els calendaris es coneixen tard i a destemps, els arbitratges són de rifa, de bons a molt dolents, i el públic mai no ha estat educat en res. En què es poden aplaudir agressions i insultar malgrat les multes anunciades i amenaces de clausurar els estadis. Dalt de tot, una federació espanyola en què el president insulta per correu o és insultat per un altre jerarca del sistema de forma pública i notòria. Vaja, al nivell d'algun filòsof unionista federalista, una creu, que pot inculpar els catalans de violents per demanar democràticament poder votar. Pobre amor al saber. El baix nivell es nota, també, en els comentaristes de televisions privades. És escandalosa la conversió al sistema de poder centralista i color del seus diners, que, més enllà de la passió d'uns colors o d'un sou, es fa quan es parla del Barça o l'Espanyol. No és la profunda decepció d'un, en altre temps, admirat Robinson, sinó veure la covardia de no dir les coses tal com són, ras i curt, explicar el que veuen o senten. Res. Llépols amb l'amo, servidors lleials del sistema.