Harry Walker és l'exinternacional anglès de rugbi més vell de tots. Acaba de fer 100 anys i, per celebrar-lo, la federació anglesa el va convidar a assistir al partit del Sis Nacions que es va disputar el dissabte proppassat a Twickenham, la catedral del rugbi del país britànic. Va rebutjar la invitació. A Harry no li agrada el rugbi que es juga avui: “És un esport diferent. No m'agrada”, va declarar, flegmàtic, a la cadena Sky News.

Vaig pensar en aquestes paraules després de veure el brutal partit entre Irlanda i França a Dublín. Dubto que la imatge de Jonathan Sexton (que tornava d'una baixa per commoció) obrint-se la cella després d'un placatge alt de Bastareaud hagi plagut el bon Harry, si és que va veure el partit per la televisió.

Walker, un pilar contundent, va disputar dos edicions del torneig Cinc Nacions, el 1947 i el 1948 (Itàlia no s'hi va afegir fins a l'any 2000). Va jugar tota la seva carrera al Coventry, des dels 14 anys, fins que es va retirar el 1952 per passar a exercir d'entrenador durant dues dècades. El Coventry és un club fundat el 1874 que va viure la seva era daurada en els anys seixanta i setanta, amb Walker a la banqueta. En els anys setanta del segle passat, es va retirar, però segueix anant a veure cada partit del Coventry.

A Harry, però, no li agrada el rugbi que es juga avui. És comprensible. Walker va jugar el rugbi cavalleresc en què els diners eren rebutjats com a quelcom brut. Tot era amateur. Els jugadors disputaven els partits cada dissabte després d'un únic entrenament setmanal, els divendres al vespre, per no interferir amb la feina. Ara els clubs de rugbi són empreses o corporacions amb consells d'administració i pressupostos milionaris. Les grans figures cobren sous d'escàndol i la potència física els converteix en poc menys que superhomes. Tot i això, no puc estar d'acord amb el vell Harry. Els partits del Sis Nacions d'aquest cap de setmana m'han tornat a posar la pell de gallina. Fins i tot els assajos d'Itàlia en terra anglesa em van fer saltar del sofà. Per no parlar de la victòria gal·lesa en terres escoceses: un partit magnífic. Potser el rugbi d'abans era més romàntic, però també era un esport de contacte i ben intens. És cert que ha esdevingut un gran negoci en què manen la tele i els diners, però segueix sent el millor esport col·lectiu de tots els que es fan i es desfan.

Harry Walker no opina el mateix. “La melé actual? Horrible: una colla de paios ensorrant-se tota l'estona. Es passen la major part dels temps per terra. Quina farsa!”, es plany el centenari rugbier, tot afegint: “No hi ha lloc per a la finesa del rugbi d'abans. Si no et tomba un contrari quan fas un pas, et tombaran tres alhora quan en facis un altre. No m'agrada aquest rugbi.” Això sí, reconeix que hi ha un jugador del segle XXI que li té el cor robat: Brian O'Driscoll. Estem d'acord, Harry.