‘Vive la différence!'
ha mutat
el seu ADN,
tan sols
ha ampliat
el seu repertori
El Barça torna a guanyar (onze partits seguits), a golejar (42 gols), a intimidar (deu dels onze partits marcant tres o més gols als seus rivals), a sumar l'espectacle individual i l'espectacle col·lectiu, a transmetre competitivitat, ambició, energia i una sensació d'equip solidari, convençut i poderós capaç d'optar un altre cop als grans títols. Sensacions magnífiques, la majoria enyorades durant molts mesos i ara feliçment retrobades, però... sempre hi ha un però. La majoria d'elogis a aquest equip van seguits d'un però que ens remet directament al gran referent de la història culer, el Barça de Pep Guardiola.
La tesi és que allò va vorejar la perfecció i això sembla un pèl diferent i, per tant, pitjor, equivocat, inquietant. El debat de sensacions és apassionant, però mirat fredament, la diferència bàsica de concepte més enllà de noms, edats i circumstàncies diverses està en la quantitat de control del joc que l'equip assumeix com a objectiu irrenunciable. El Barça de Guardiola volia el control total, la possessió absoluta per defensar, per hipnotitzar el rival i per executar-lo. I en aquest camí va excel·lir, però també va fer renúncies rellevants en sorpresa, velocitat i verticalitat.
El Barça de Luis Enrique ni vol ni pot fer aquestes concessions i amb això assumeix el risc de perdre un percentatge de control; tampoc excessiu, si no, no seria amb diferència l'equip menys golejat de la lliga (13 gols en 23 partits). En el partit ideal de Guardiola, el Barça guanyava 5-0 sense sortir de la parcel·la rival i en el de Luis Enrique el Barça guanya 5-0 amb algun gol en atac ràpid, alguna passada a l'esquena de la defensa i algun contraatac, com va passar contra el Llevant. No hi ha renúncia d'estil, ni desdoblament de personalitat, ni mutació d'ADN. Tan sols s'ha diversificat el pla i s'ha enriquit el repertori. I si això és una diferència, doncs visca la diferència.