Sense cap mena de dubte, els dos últims resultats inevitablement conviden a l'eufòria. Si a sobre un va a la Festa del Cargol i li demanen per la trajectòria de l'equip el més fàcil és que es deixi emportar riu avall, com va fer el president Collet. Sembla estrany que la majoria de dirigents del futbol, per no dir tots, massa sovint reaccionin segons quins siguin els resultats del moment. Es pot entendre que costi mossegar-se la llengua quan les coses van bé i s'està rodejat de seguidors satisfets i contents. Però precisament perquè l'Espanyol és un club de massa alts i baixos, els seus dirigents haurien d'estar vacunats d'aquestes epidèmies d'eufòria momentània.

Fantàstic l'empat de Bilbao, reconfortant i meravellosa la victòria de Màlaga, però atenció: ni encara s'ha aconseguit ser en la final de copa, ni tampoc en la classificació de la lliga s'està tan lluny de la zona de complicació. No es tracta de posar aigua al vi ni de fer-se el catastrofista, però sí de posar un punt de serenitat. És veritat que l'equip juga bé, que és sòlid en defensa i resolutiu al davant, però també ho és que qualsevol contratemps pot fer girar les coses. És un contratemps la lesió de Sergio García, però també l'acumulació de targetes, la mala actuació de l'àrbitre i tantes altres coses més. Precisament per això, no és una bona cosa allunyar-se de la prudència, la mesura o la relativitat de la situació.

El baròmetre de l'estat d'un equip es pot mirar pel lloc que s'ocupa en la classificació o pels punts acumulats. En el primer supòsit, res a dir: vuitens, a un lloc de la zona de privilegi. Si ho mirem segons els punts acumulats, la cosa canvia. L'Espanyol en té 29 mentre que el setè classificat, el Màlaga, en té 35 i l'equip que està a un lloc dels descens, l'Elx, en té 23. La glòria o el desencís, a tocar: sis punts amunt o sis punts avall!