Sense cap mena de dubte, els dos últims resul­tats ine­vi­ta­ble­ment con­vi­den a l'eufòria. Si a sobre un va a la Festa del Car­gol i li dema­nen per la tra­jectòria de l'equip el més fàcil és que es deixi empor­tar riu avall, com va fer el pre­si­dent Collet. Sem­bla estrany que la majo­ria de diri­gents del fut­bol, per no dir tots, massa sovint reac­ci­o­nin segons quins siguin els resul­tats del moment. Es pot enten­dre que costi mos­se­gar-se la llen­gua quan les coses van bé i s'està rode­jat de segui­dors satis­fets i con­tents. Però pre­ci­sa­ment perquè l'Espa­nyol és un club de massa alts i bai­xos, els seus diri­gents hau­rien d'estar vacu­nats d'aques­tes epidèmies d'eufòria momentània.

Fantàstic l'empat de Bil­bao, recon­for­tant i mera­ve­llosa la victòria de Màlaga, però atenció: ni encara s'ha acon­se­guit ser en la final de copa, ni tam­poc en la clas­si­fi­cació de la lliga s'està tan lluny de la zona de com­pli­cació. No es tracta de posar aigua al vi ni de fer-se el catas­tro­fista, però sí de posar un punt de sere­ni­tat. És veri­tat que l'equip juga bé, que és sòlid en defensa i reso­lu­tiu al davant, però també ho és que qual­se­vol con­tra­temps pot fer girar les coses. És un con­tra­temps la lesió de Ser­gio García, però també l'acu­mu­lació de tar­ge­tes, la mala actu­ació de l'àrbi­tre i tan­tes altres coses més. Pre­ci­sa­ment per això, no és una bona cosa allu­nyar-se de la prudència, la mesura o la rela­ti­vi­tat de la situ­ació.

El baròmetre de l'estat d'un equip es pot mirar pel lloc que s'ocupa en la clas­si­fi­cació o pels punts acu­mu­lats. En el pri­mer supòsit, res a dir: vui­tens, a un lloc de la zona de pri­vi­legi. Si ho mirem segons els punts acu­mu­lats, la cosa can­via. L'Espa­nyol en té 29 men­tre que el setè clas­si­fi­cat, el Màlaga, en té 35 i l'equip que està a un lloc dels des­cens, l'Elx, en té 23. La glòria o el des­encís, a tocar: sis punts amunt o sis punts avall!