Classificant els pobres
de l'equip més auster de la copa és del que disposen la majoria de clubs de la Lliga Femenina
de bàsquet
Ahir va començar la copa de bàsquet masculí a Las Palmas amb els rics (Barça i Madrid), els menys rics (Unicaja i València) i la resta (Bilbao, CAI, Gran Canària i Joventut). Si un d'aquests últims, considerats els pàries de la competició, arriba a la final ho considerarem una gran sorpresa en nom d'un pressupost que és entre un 10 i un 20% del dels grans clubs de futbol. Doncs bé, amb un 10% dels diners que maneguen aquests quatre clubs, fa una setmana es tenia una plaça garantida en la final de la copa femenina. L'Spar de Girona i el Conquero de Huelva disputen la lliga femenina amb 350.000 euros, amb els quals paguen jugadores –per descomptat, no hi ha plantilles de dotze fitxes–, entrenadors –en molts casos mileuristes– i tants desplaçaments per terra com es pot.
Aquests dos equips de 350.000 euros van oferir una semifinal (Spar-Conquero) i una final (Perfumerías Avenida-Conquero) d'alt voltatge que no és segur que puguem veure a Las Palmas. No es tracta de fer un panegíric de la precarietat de l'esport femení (que ja es podria fer), sinó de constatar novament que els diners no ho són tot (per pressupost, l'Avenida és infinitament superior) si a davant hi ha caràcter i formació i, d'altra banda, posar de manifest la realitat de l'esport femení a través del bàsquet.
El líder de la Lliga Femenina és l'Spar de Girona. Ha guanyat dos cops el Perfumerías Avenida i només ha perdut dos partits. El seu entrenador, l'experimentat Ramon Jordana, dirigeix l'equip a preu d'amic perquè abans de retirar-se de les banquetes volia experimentar si el que ha aplicat durant quaranta anys formant jugadores servia per a l'elit. En la Lliga Femenina, jugar 40 minuts no és un fet aïllat. L'Spar té set jugadores que entren sempre en les rotacions, però no totes tenen un salari que es pot considerar professional. N'hi ha que cobren menys de 1.000 euros i alguna no podria ni emancipar-se amb el que percep. La vuitena i la novena jugadora ni disputen tots els partits ni arriben a vuit minuts de mitjana. Tampoc és estrany, perquè una té 17 anys (pivot internacional en totes les categories de base) i l'altra no es pot entrenar als matins –ni anar a tots els partits de fora que es juguen en dissabte– perquè sap que no es guanyarà la vida jugant a bàsquet i s'ha hagut de buscar feina. A la desena jugadora li van fer fitxa perquè no la podien mantenir com a vinculada. Les convocatòries les completen dues jugadores de 19 anys.
A l'Spar li ha arribat un reforç imprevist, una jugadora internacional letona que ha disputat l'Eurolliga durant cinc temporades i que a Rússia cobra un salari que mareja sense haver pogut jugar. El líder de la lliga no tenia diners per fer un fitxatge per defensar la seva condició i lluitar pel títol sense que les jugadores defallissin en l'intent. Incorporar una nord-americana ja són 2.500 euros de la inscripció a la FEB. Abans de pagar-li sou, pis, manutenció i desplaçaments. Però encara sort de ser el líder i haver cridat l'atenció de qui volia minuts abans no s'acabés la temporada. Trista realitat, i encara gràcies.