Classificant els pobres

Ahir va començar la copa de bàsquet mas­culí a Las Pal­mas amb els rics (Barça i Madrid), els menys rics (Uni­caja i València) i la resta (Bil­bao, CAI, Gran Canària i Joven­tut). Si un d'aquests últims, con­si­de­rats els pàries de la com­pe­tició, arriba a la final ho con­si­de­ra­rem una gran sor­presa en nom d'un pres­su­post que és entre un 10 i un 20% del dels grans clubs de fut­bol. Doncs bé, amb un 10% dels diners que mane­guen aquests qua­tre clubs, fa una set­mana es tenia una plaça garan­tida en la final de la copa feme­nina. L'Spar de Girona i el Con­quero de Huelva dis­pu­ten la lliga feme­nina amb 350.000 euros, amb els quals paguen juga­do­res –per des­comp­tat, no hi ha plan­ti­lles de dotze fit­xes–, entre­na­dors –en molts casos mileu­ris­tes– i tants des­plaçaments per terra com es pot.

Aquests dos equips de 350.000 euros van ofe­rir una semi­fi­nal (Spar-Con­quero) i una final (Per­fu­merías Ave­nida-Con­quero) d'alt vol­tatge que no és segur que puguem veure a Las Pal­mas. No es tracta de fer un panegíric de la pre­ca­ri­e­tat de l'esport femení (que ja es podria fer), sinó de cons­ta­tar nova­ment que els diners no ho són tot (per pres­su­post, l'Ave­nida és infi­ni­ta­ment supe­rior) si a davant hi ha caràcter i for­mació i, d'altra banda, posar de mani­fest la rea­li­tat de l'esport femení a través del bàsquet.

El líder de la Lliga Feme­nina és l'Spar de Girona. Ha gua­nyat dos cops el Per­fu­merías Ave­nida i només ha per­dut dos par­tits. El seu entre­na­dor, l'expe­ri­men­tat Ramon Jor­dana, diri­geix l'equip a preu d'amic perquè abans de reti­rar-se de les ban­que­tes volia expe­ri­men­tar si el que ha apli­cat durant qua­ranta anys for­mant juga­do­res ser­via per a l'elit. En la Lliga Feme­nina, jugar 40 minuts no és un fet aïllat. L'Spar té set juga­do­res que entren sem­pre en les rota­ci­ons, però no totes tenen un salari que es pot con­si­de­rar pro­fes­si­o­nal. N'hi ha que cobren menys de 1.000 euros i alguna no podria ni eman­ci­par-se amb el que per­cep. La vui­tena i la novena juga­dora ni dis­pu­ten tots els par­tits ni arri­ben a vuit minuts de mit­jana. Tam­poc és estrany, perquè una té 17 anys (pivot inter­na­ci­o­nal en totes les cate­go­ries de base) i l'altra no es pot entre­nar als matins –ni anar a tots els par­tits de fora que es juguen en dis­sabte– perquè sap que no es gua­nyarà la vida jugant a bàsquet i s'ha hagut de bus­car feina. A la desena juga­dora li van fer fitxa perquè no la podien man­te­nir com a vin­cu­lada. Les con­vo­catòries les com­ple­ten dues juga­do­res de 19 anys.

A l'Spar li ha arri­bat un reforç impre­vist, una juga­dora inter­na­ci­o­nal letona que ha dis­pu­tat l'Euro­lliga durant cinc tem­po­ra­des i que a Rússia cobra un salari que mareja sense haver pogut jugar. El líder de la lliga no tenia diners per fer un fit­xatge per defen­sar la seva con­dició i llui­tar pel títol sense que les juga­do­res defa­llis­sin en l'intent. Incor­po­rar una nord-ame­ri­cana ja són 2.500 euros de la ins­cripció a la FEB. Abans de pagar-li sou, pis, manu­tenció i des­plaçaments. Però encara sort de ser el líder i haver cri­dat l'atenció de qui volia minuts abans no s'acabés la tem­po­rada. Trista rea­li­tat, i encara gràcies.