Clàudia Garcia Jou (Barcelona, 1992) penjava aquesta setmana orgullosa una fotografia emmarcada del concurs de salt d'alçada en què va sobrepassar el llistó a 1,88 m (6,2 peus en la nomenclatura nord-americana), que suposa un nou rècord de la Universitat d'Akron, on estudia un màster en psicologia. La saltadora del FC Barcelona, capaç de superar la plusmarca catalana de l'especialitat en tres competicions consecutives en dues setmanes (1,85 m, 1,86 m i 1,88 m), és un de la vintena d'exemples que es podrien posar d'atletes del país que han marxat als Estats Units per poder compaginar de la millor manera el seu esport preferit i els estudis. No tots els que han fet el salt a l'altra banda de l'Atlàntic han tingut una progressió tan espectacular, però la majoria valoren l'experiència vital molt positivament. Miguel Vélez, director tècnic de la Federació Catalana d'Atletisme i exentrenador de l'atleta blaugrana, valora els progressos de la seva exdeixeble. “Quan hi ha un llistó pel mig, tan important com l'entrenament és la motivació, la felicitat i la tranquil·litat personal, i suposo que part d'això explica les grans marques de la Clàudia”, comenta. Amb tot, Vélez té més dubtes que la marxa a les universitats dels Estats Units sigui la millor manera de progressar esportivament. “En certa manera, el cas de la Clàudia és una excepció, perquè la majoria no obtenen grans resultats. Puc entendre que es tinguin motivacions acadèmiques, però no estic d'acord en la planificació d'allà, en què es passen deu mesos competint”, explica.

Arnau Erta Majó (Lleida, 1992) és el segon millor especialista català en les tanques altes rere l'incombustible Jackson Quiñónez, i ja és la segona temporada que compagina els entrenaments d'atletisme amb els estudis de Mass Media and Broadcasting a la Universitat de West Texas. L'experiència, en tots els sentits, també està sent molt profitosa. Així ho veu Quim Erta, que té una perspectiva global d'aquest fenomen entre els atletes catalans com a pare –de l'Arnau–, com a entrenador d'atletisme i com a professor universitari. “Potser és tirar-me pedres a la meva pròpia teulada, però l'oportunitat que estan vivint aquests nois i noies becats als Estats Units és impagable”, destaca. I ho argumenta amb la seva experiència personal: “Aquí el panorama si vols combinar esport i estudis universitaris és patètic. Quan el meu fill va començar estudiar a l'Escac ni tan sols podria preparar-se al CAR de Sant Cugat, perquè allí no hi tenia un entrenador assignat. A Texas té un preparador físic, un entrenador de tècnica i, si té alguna lesió, no té cap problema per anar al fisioterapeuta. I pel que fa a les competicions, l'altre dia va córrer amb el mateix campió olímpic, Aries Merritt.”

La llista d'atletes, de més o menys nivell, que han estat o encara estan combinant entrenaments i formació acadèmica als Estats Units és molt extensa: Clara Amat (perxa), Cora Salas (llargada), Beatriz Indurain (100 tanques), Alba Villaronga (100 tanques), Meritxell Soler (5.000 i 10.000), Núria Tió (800), Mireia Guarner (1.500), Alba Casanovas (400 tanques), Albert Martínez (400), Zoya Naumov (800), Marina Guerrero (800), Sergi Torres (400) i Lídia Gómez (martell), entre d'altres. Cadascú valorarà la seva experiència personal, però veient el panorama he volgut recuperar un fragment de l'entrevista que vam publicar en aquest diari a Romà Cuyàs, expresident de la Federació Catalana d'Atletisme (2000-2012) i que en la dècada dels vuitanta va exercir els dos càrrecs esportius més importants en l'àmbit estatal, secretari d'estat per a l'Esport i president del Comitè Olímpic Espanyol. Cuyàs admetia el seu fracàs a l'hora d'intentar aconseguir una major simbiosi entre el món acadèmic o universitari i l'esportiu: “És un problema estructural pel qual tota la vida he lluitat i tota la vida he fracassat. La pràctica esportiva en el període escolar és insuficient, i això és bàsic, perquè l'atletisme com a esport de base té uns efectes formatius i educatius molt importants dels quals els nens gaudeixen tota la vida. I la pitjor etapa és la universitària, en què gairebé no es fa esport, precisament en la millor edat per a la pràctica competitiva. Abans de la Guerra Civil el món universitari era el que nodria d'atletes d'alt nivell l'atletisme català i espanyol.” Ara que toca parlar d'estructures d'estat, també caldrà reflexionar-hi.