Mai no es poden fer números ni previsions en futbol, perquè les bones expectatives, sovint inflades pel vent a favor, acaben per fer que t'equivoquis massa. No obstant això, no em semblava atrevit pensar que amb la inèrcia i velocitat amb què havia arrencat el Barça es podia pensar que fins al clàssic, en la segona quinzena de març, l'equip de Luis Enrique podia firmar un ple de victòries. Res, de nou un partit desesperant, com ja havia passat en la primera volta contra el Màlaga.

En la lliga de Robson, en què les golejades anaven i venien i excepte bon futbol hi havia gols i un crac anomenat Ronaldo (com diu José Mourinho, el Ronaldo de veritat) es va creuar en l'anada i en la tornada un tal Hèrcules que va xuclar tots els punts al Barça. L'Hèrcules va baixar a segona i el Barça, amb recopa i copa, es va quedar sense lliga, precisament en favor d'un Madrid suposadament en crisi permanent guiat pel sempre criticat Fabio Capello. El punts de l'Hèrcules van privar el Barça de guanyar la lliga.

Allò va passar la temporada 1996/97, amb un Barça indolent de vegades, que combinava golejades amb derrotes inexplicables, desfetes que sempre feien pensar: contra equips com aquests és contra els que es perden les lligues si no els guanyes.

Anys després, el Màlaga, en dos partits, anada i tornada, ha desmuntat un Barça que goleja, no juga bé, però que esvaeix les crítiques sumant i sumant gols. Bé, en dos partits, el Barça s'hi ha deixat cinc punts i s'ha quedat sense marcar ni un gol a Kameni. Per desesperar-se.

Un té la sensació que si no jugues bé a futbol, és més que lògic perdre aquests partits. Si jugues bé a futbol, tens eines per superar defenses com les plantejades pel Màlaga, perquè sí, et pots quedar sense marcar, i fins i tot perdre, però la diferència és que si jugues bé a favor teu hi haurà segur dues dotzenes d'ocasions clares de marcar. Dissabte passat, res. Un altre dia per desesperar-se.

Avui arriba el Manchester City, i aquesta nit fa unes setmanes apareixia en l'agenda com una data sense gaires complicacions, per la inèrcia que havia agafat l'equip, perquè semblava que en punts de màxima exigència havia sabut reaccionar i quedaven enrere episodis com el partit d'anada contra el PSG, el clàssic al Bernabéu i ensopegades inadmissibles contra el Celta al Camp Nou i la Real Sociedad a Anoeta.

Bé, arriba el partit d'aquesta nit contra el Manchester City amb l'equip anglès en ratxa després de dues golejades, i el Barça amb el sac de dubtes que no s'acaben d'esvair. La cosa bona, un pensa, és que en aquests escenaris no hi ha més remei que treure l'onze de gala, no especular i tornar a creure que la bona ratxa després d'Anoeta es pot tornar a recuperar. No sé argumentar en què em baso per dir el que he escrit, perquè aquest equip podrà guanyar els títols que vulgui però de transmetre, no transmet la seguretat que projecta un equip que juga bé. I el Barça no juga bé a futbol. Sí, hi ha triomfs i hi ha gols, però excepte en partits en què s'hi ha deixat la pell i n'ha sortit victoriós, la idea general és que no juga bé a futbol.