Entenc que la por és encara un dels motors que guien la nostra activitat quotidiana. Molts analistes o sociòlegs poden considerar-la com una actitud conservadora (de dretes?) davant els reptes que et vas trobant al davant. No és fàcil que la gent s'aixequi al matí amb la voluntat d'anar a fer la revolució, sobretot si tems que les teves accions poden desembocar en conseqüències desconegudes que empitjorin la teva situació actual.

Arriba un moment, però, que el pensament racional ha de sucumbir davant l'emoció que provoca una situació d'injustícia flagrant. És llavors, com advertia Shakespeare, que arriba el moment de passar a l'acció. És probablement la sensació que tenen els responsables de l'esport a Catalunya. Ja no sé què més els pot fer el govern espanyol perquè actuïn. Més impostos, menys competències, més inspeccions, més IVA, més prohibicions, més dependència (de Madrid), menys recursos propis, menys recursos públics, menys recursos privats, més intervencionisme, més quotes, més exigències, menys reconeixement, etc.

Les federacions i els clubs han posat el crit al cel i amenacen de fer grans accions de protesta mediàtiques contra un govern estatal que no tan sols no els escolta, sinó que no en té ganes i que, ja ho avanço, no ho farà. Se'n diu majoria absoluta. I si algú es queixa o bé és “patètic”, en el llenguatge de Rajoy, o bé perd el temps, i que vigili que no rebi alguna altra hòstia, sobretot si les queixes vénen de Catalunya, el graner de vots preferit per als spin doctors de Madrid.

Però nosaltres, a diferència dels murcians, que també remuguen per dins davant la prepotència de l'altiplà castellà, tenim una altra possibilitat, la definitiva. L'única que realment pot fer que la por canviï de bàndol. Si realment l'esport català, en dono fe, està sotmès a un règim d'esclavatge polític i econòmic, només cal trencar les cadenes i aquí us quedeu. Ens veiem a l'ONU, com deia ahir un congressista a Madrid. No se'n diu fer política, se'n diu supervivència.

La resposta més raonable, sobrepassant qualsevol sentiment, és que les federacions, les associacions, els clubs, els consells esportius i els representants dels esportistes demanin un vot massiu per als partits sobiranistes en el plebiscit del 27 de setembre. Cal que aquests partits, lògicament, acceptin un acord sobre com es gestionarà l'activitat esportiva en el futur país. Apel·lant, doncs, al pensament racional, què és més fàcil, que les successives majories nacionalistes al govern de Madrid acceptin les reivindicacions específiques de l'esport català, o que un futur govern independent faci un model que s'ajusti a les necessitats reals?

Una aturada o una vaga general de l'esport a Catalunya és una mesura valenta, però seria vista amb condescendència des de Madrid. Certament a Catalunya temen que la gent s'uneixi per a una reivindicació concreta, però el seu gran temor ja sabem quin és. Només si veu que l'esport, com tanta altra gent individualment, fa el pas abans del 27-S hi pot haver una negociació. Ja ho diuen. Si surts a guanyar, potser empataràs. Si surts a empatar, segur que perdràs.