Fa un parell de setmanes vaig comentar que, davant de l'alegria inesperada aportada pel Barça en els últims partits i la crisi de joc del Real Madrid, celebrava amb prudència el canvi de perspectiva. No sóc una vident. Senzillament, per una qüestió d'edat, fa molts anys que segueixo el futbol i sé que l'eufòria d'avui és la decepció de demà. I a la inversa. Després del 0-1 contra el Màlaga, la lliga tornava a estar perduda. Avui, tot i el mal partit d'ahir contra el Granada, toca esperar una nova ensopegada del Madrid. Al final de la primera part excelsa del Barça contra el Manchester City, tot es podia guanyar. Un cop acabat el partit, malgrat el resultat favorable de 1-2 que bona part dels barcelonistes haurien signat abans de començar l'eliminatòria, es va crear una mica d'incertesa, fins i tot un temor: i si el Manchester City marqués tot just començar el partit de tornada al Camp Nou? És cert que sempre hi ha la possibilitat de patir. Potser aquests temps són especialment vertiginosos, les opinions contradictòries circulen amb celeritat per tota mena de mitjans, les tertúlies futbolístiques (com les altres) emeten sentències sumaríssimes que l'endemà canvien de sentit amb els mateixos opinants. Però jo ho he conegut sempre igual, a banda que ara s'amplifiqui: els tertulians no ens han ensenyat a cridar, a insultar el contrari, a contradir-nos, a passar de l'eufòria a la decepció...

Podria continuar escrivint en aquesta direcció. També podria abordar el fet que, sense donar continuïtat al contracte amb l'empresa catalana Mediapro del barcelonista cruyffista Jaume Roures, el Barça ha venut els seus drets televisius a Telefónica, la multinacional espanyola de telecomunicacions. Això últim queda pendent. Tampoc no estaria malament comentar les declaracions de Carles Rexach al Regió 7. Però el cas és que no puc passar per alt els càntics que es van fer al Benito Villamarín que, fa una setmana, encoratjaven Rubén Castro a exercir la violència contra la seva exparella. A continuar-la exercint, perquè els inductors al delicte donen per fet que, celebrant-les, són certes les acusacions de maltractament i amenaces que, pendents de judici a Sevilla, podrien condemnar el jugador bètic a dos anys i un dia de presó. Dubto a l'hora de reproduir el contingut del càntic, una paraula massa bonica per a una actitud tan abjecta, però ho faré: “Rubén Castro, alé, Rubén Castro, alé, no fue tu culpa, era una puta, lo hiciste bien.” Pot trobar el masclisme una manifestació verbal més brutal?

Què és aquest “alé” repetit? Una invitació perquè l'home continuï pegant. Què és això que “no fue tuya la culpa”? És clar, la dona sempre és culpable: segur que haurà fet alguna cosa pel fet mateix de ser dona. Que és “una puta”? Evidentment. Totes les dones ho són, exceptuant la pròpia mare (mentre que tots els altres són uns fills de puta) i, a vegades, les germanes. I, per rematar-ho, “lo hiciste bien”. Només faltaria: qui li ha de dir a un home que no està bé pegar una dona? I encara més quan, sent de la seva propietat, la dona no en vol saber res. No és maltractament. És el tracte que es mereix.

Aquesta legitimació aberrant de la violència masclista potser només la van cantar dos-cents socis ultres ubicats al gol sud del Benito Villamarín. No criminalitzarem tota l'afició del Betis. Però la resta de socis situats a la mateixa grada van fer res per fer callar aquests bàrbars? Lamenta Juan Carlos Ollero, president del Betis, que la comissió antiviolència, a partir d'una denúncia presentada per la lliga BBVA, proposi el tancament parcial de l'estadi. No lamenta, sobretot, que alguns dels aficionats del club tinguin aquest comportament? No hauria d'haver fet res la seva directiva contra ells? Com a reflex de la societat, s'ha estat, i encara s'és, molt tolerant contra el masclisme als estadis de futbol. Encara més: el món del futbol és un cau de machos on es cova la violència de gènere.