La diferència entre una bona mitja part i un bon partit sencer, i entre un partit complet i una sèrie interminable, i una temporada rodona i un desastre és l'empenta de la il·lusió, no cal que ens enganyem. I sense saber desfer els grans de la il·lusió de la palla de les aparences no cal pas que ens posem al davant d'un grup de persones per exercir el lideratge, perquè el fracàs és ben segur. Deixem de banda l'obvietat que el fracàs és tan subjectiu com l'explicació que se'n pugui fer, perquè no aconseguir els objectius previstos no vol dir sinó que s'ha errat el tret; al capdavall, en una competició esportiva el factor aleatori, la fortuna o la dissort és una variable matemàtica tan divertida de calcular com ociosa: no és pas savi qui calcula, sinó qui sap el resultat que cerca, igual com no hi ha respostes bones, sinó preguntes intel·ligents. La previsió, doncs, té molts números de resultar desenfocada; i és aquesta, la palla.

Anem al gra.

Qualsevol professor, entrenador o directiu d'empresa sap (si més no perquè li sona) que la motivació pot fer miracles i que la superació personal només funciona si l'individu s'enamora de les ganes d'aconseguir un somni; és a dir, de la vetlla. Per això hi ha molts professionals de la matèria psicològica que assenyalen el camí, el procés o el projecte com el millor objectiu que qualsevol persona pugui emprendre. De l'amor propi no, perquè fer les coses per despit, encara que sigui contra un mateix, només provoca les victòries explosives del model Madrid, per entendre'ns. La construcció de cicles virtuosos en equips formats per guanyadors multimilionaris demana una estratègia de coaching basada més que en l'orgull de fer la feina ben feta –que ja seria més profitosa que qualsevol altra que es fonamenti en els trofeus i en les pagues extres–, en la persecució d'un somni. I a can Barça, la resta no és sinó un rondo que ens adorm amb l'efluvi dels llorers.