Dono voltes al tema dels drets televisius del Barça, és a dir del canvi de Mediapro per la multinacional espanyola Telefónica, però n'hi he de donar més. És més fàcil pensar (o, posem-hi, només comentar) en una hipotètica entrevista a Carles Rexach tal com va ser publicada a Regió 7. I no només en el contingut, sinó en la forma. Dic hipotètica, però, de fet, potser hauria de dir falsa o, en tot cas, manipulada. Si dic hipotètica (i no sé si falsa) és perquè parteix d'uns comentaris que, el setembre passat, Rexach va fer durant un sopar (o potser després de sopar) a Girona. Segons els autors de l'entrevista, o del que es va publicar amb un format d'entrevista, l'exfutbolista i exentrenador del Barça (actualment vinculat al club com a membre de l'anomenada comissió tècnica) va donar el vistiplau al text que es va publicar inicialment al Diari de Girona. També dic manipulada perquè els mateixos autors, Lluís Busquets i Enric Calzada, lamenten que Regió 7 (del mateix grup que Prensa Ibérica i el Diari de Girona) hagués fet un tractament sensacionalista del text a través dels titulars i les entradetes. També lamenten que els altres mitjans es fessin ressò de la suposada entrevista un cop manipulada per Regió7. Són coses que certament passen en aquest món, i no són gaire bones. Pel que fa a Rexach, l'home ha dit que no va fer pròpiament unes declaracions, sinó uns comentaris en una tertúlia amb barcelonistes que han estat descontextualitzats. No recorda del tot què va dir exactament, tot i que reconeix que podria haver dit alguna cosa semblant al que s'ha publicat, però a la vegada diferent.

No sé, per tant, quin valor de veritat cal donar a aquestes suposades declaracions, però en comentarem alguna cosa perquè el mateix Rexach no en fa una negació radical. He de dir que tinc una certa simpatia per Rexach originada en aquella màxima seva que considera que és inútil córrer darrere una pilota a la qual molt possiblement no arribaràs i, a més, estúpid, perquè malgastes forces per arribar a aquelles que tens a l'abast. O més o menys. Sempre s'ha dit que Rexach era un jugador amb tant de talent com ganduleria. No es pot dir que sigui una difamació. I, a més, m'atreviria a dir que Rexach és d'aquells que, evitant tant com sigui possible l'esforç, han sabut muntar-se-la. Ara bé, empatitzo més amb la seva màxima que amb aquell capteniment de qui, en un gest de cara a la galeria que pot buscar l'aplaudiment dels espectadors, s'entossudeix a córrer inútilment per atrapar una pilota destinada a traspassar els límits del camp. Per això, malgrat la seva ganduleria, el futbolista Rexach és un “Home de la meva vida” i no pas Luis Enrique. I és difícil que ho sigui mai si, davant el comentari que ha imposat massa normes, afirma que només coneix la Duval... i no té present la (Norma) Jean.

En una entrevista real de fa uns dies a Catalunya Ràdio, Rexach va dir que en el sopar gironí algú li devia comentar que Messi s'havia engreixat i que ell va respondre que potser havia menjat més pizzes del compte. Posem-hi que sí i que, a més, als argentins els agraden les pizzes amb la pasta molt gruixuda. Tanmateix, Messi ha corregut (amb sentit) en un any (fins al de les pizzes) més que Rexach en tota la seva vida. Passarem per alt les consideracions sobre Deulofeu, Valdés i sobre el motiu de la ruptura entre Guardiola i Tito, però no puc ignorar el que, sempre suposadament, va dir en relació amb Cruyff: que té un problema a casa seva. Això vol dir que creuria que Danny, la seva esposa, mana massa. Tot és culpa de la dona! Una vella història: si no fos per les dones, que bé que s'entendrien els homes... Hagis treballat o no, la meva salutació, Danny Coster, en aquest 8 de març.