A tots plegats se'ls veu massa el llautó. Potser hi ha gent que troba engrescadora aquesta cerimònia dels disbarats cada cop que toca final entre catalans i bascos, però ens domina la sensació de fatiga. El Bernabéu va ser concebut com a estadio nacional a la manera dels feixismes italià i alemany, un coliseu per a l'exaltació del règim. Òbviament, no trobareu cap document que ho certifiqui. Mana l'evidència. Com mana el desori en aquest món, mafiós i feudal, dels gestors del futbol espanyol, incapaços de fixar calendari, horaris i sancions justes, i d'evitar que arrosseguem aquesta murga amb la final de copa. Tampoc no sabrà ara com sancionar l'escàndol dels partits venuts, pecat arrossegat de fa molts anys. El Madrid pot fer el que vulgui i en té tot el dret. Ara bé, com a poder fàctic i representació esportiva del nacionalisme espanyol que es vanta de servir, practica un nacionalisme excloent cap a les altres sensibilitats. A la seva sagrada seu no hi volen himnes ni banderes diferents. Són els mateixos que aconsellen, des del cinisme, evitar la barreja de política i esport. Tampoc La Zarzuela hi diu ni piu, quan negatives d'aquest gruix certifiquen l'escàs paper que representa en aquest teatre.

I com que ja ens coneixem, tampoc l'estèril polèmica anual ha de tapar altres aspectes flagrants. Amb una frase que ha passat desapercebuda, Bartomeu va anunciar fa uns quants dies que l'objectiu esportiu de la temporada queda ja cobert amb la classificació per a la final de la copa, com si el títol fos comparable a la lliga o a la Champions. Guanyar la copa a aquest Athletic és una obligació i no comporta cap mèrit afegit. De passada, i ho tenen ben apamat, la data de les eleccions serà ben enllà, cap a l'estiu, en espera dels hipotètics èxits esportius que els serveixin la permanència a la llotja ben mastegada. El juliol desmobilitzarà els socis i un parell de rumors sobre grans reforços ajudaran a obrar el miracle, a esborrar la llarga llista de despropòsits perpetrats. I si pel camí cau un processament per l'afer Neymar, trauran algú de refresc a fi de representar la línia continuista d'acord amb els seus aliats mediàtics. Els tripijocs habituals en el món del futbol, que uns disfressen amb el risible señorío i altres tapen a còpia de brandar els hipotètics i discutibles valors del Més que un club. En terreny esportiu, tant de bo l'equip tècnic sàpiga corregir les llacunes de rendiment mostrades contra el Màlaga i al Madrigal, en què un Barça en avantatge i comoditat es va deixar sorprendre per una nodrida segona línia de rematada local. Diran els eufòrics de torn que això són pals a les rodes, però decantar l'equip en atac, deixar estàtiques les tres joies allà dalt, implica espais i descompensacions en aquell mig del camp que abans era enlluernador i ara va curt d'efectius, amb feina de sobres. Per aquí es poden arruïnar les ambicions del Barça en aquest tram final, però tant se val. Els tripijocs sempre han de quedar a mà per presentar-nos la realitat que ens volen fer empassar, com si fos infal·lible quan només és la seva interessada versió. Acabat el quadre, només trobem a faltar, com és costum en el futbol, esperit crític per saber analitzar què volen i què busquen. Queda tot ben clar malgrat que els uns i els altres dissimulin a fons mentre escombren cap a casa o sota la catifa.