No sabem quant de temps tardarem a conèixer quins seran els resultats del Barça en la primera temporada de Luis Enrique. Pot ser que abans de començar el mes d'abril parlem de desfeta si fos el cas que el Manchester City eliminés els blaugrana de la Champions i el Madrid enfilés cap al títol de lliga amb una victòria al Camp Nou. Però també podria ser, i hi ha moltes possibilitats que així sigui, que el Barça superi amb èxit aquests dos entrebancs i es posi en pista de sortida per a un possible triplet. No serà fàcil, perquè mai ho és. Tampoc quan el Barça era el millor equip del món i tenia Tito Vilanova i Pep Guardiola a la banqueta. Però és clar que si el Barça acaba el mes de març classificat per als quarts de la Champions i líder en la lliga, l'equip pot aspirar clarament a tot.

Però de les tres competicions en joc –el Barça és l'únic equip de la lliga espanyola que pot presumir a hores d'ara d'aquest repte– el que ja és una realitat és la final de la copa del Rei. Per molt que la temporada dels bascos no ha estat de les millors, contra un rival del pes de l'Athletic de Bilbao, especialista en aquesta competició, mai es pot donar res per guanyat, i encara menys amb Valverde a la banqueta. Ara bé, la final està servida i la polèmica també. Un cop més ha estat classificar-se tots dos equips perquè s'obri la caixa dels trons amb el vet habitual del Real Madrid a la utilització del Santiago Bernabéu com a seu de la final. Un estadi que no és un caprici dels dos equips sinó l'escenari natural per equidistància, equipaments i màxima capacitat, responent als plantejaments de la mateixa Federació Espanyola de Futbol de designar la seu de la final quan ja es coneixen els rivals amb aquests paràmetres, per afavorir i facilitar el màxim possible a les aficions l'assistència. El que és greu de la qüestió és que es permet sistemàticament la discriminació de dos equips molt concrets pel fet de ser catalans i bascos. En un clar intent de limitar la llibertat d'expressió de les aficions que en democràcia són sobiranes de xiular, aplaudir o callar davant d'un himne o d'una autoritat, per molt rei que sigui. I aquest és un dret fonamental que s'ha de poder exercir a Barcelona, Madrid o a l'últim poble dels confins de les Espanyes.

L'apunt final que voldria fer és mostrar la meva més absoluta sorpresa pel fet que els màxims responsables d'un equip com el Barça, a l'afició del qual se li nega l'accés a un estadi pel fet de ser catalans i voler expressar-se lliurement contra un himne que una majoria de catalans consideren impropi i símbol de la conculcació dels nostres drets nacionals que de forma sistemàtica practica l'Estat espanyol, no hagi reaccionat ni amb el més mínim gest enèrgic de protesta.

La junta directiva del Barça hauria de tenir present que el rebuig del Bernabéu es fonamenta en una discriminació i una forma totalitària d'entendre l'Estat que resulta injustificable. Si s'ha de jugar a Mestalla s'hi jugarà, però no s'hauria d'acceptar sense aixecar la veu des d'on pertoca per defensar la dignitat de l'afició culer i del nostre país. Si volen, ni que sigui perquè estem en any electoral, coi!