Mateixos números, sensacions diferents

Si es repas­sen els números del Barça de Tata Mar­tino, de la tem­po­rada pas­sada, i els fem coin­ci­dir per data amb els del Barça de Luis Enri­que, tro­bem que són gai­rebé idèntics. En la lliga, la situ­ació era molt simi­lar, l'equip també estava clas­si­fi­cat per a la final de la copa del Rei i s'havia gua­nyat al camp del City en els vui­tens de final de la Cham­pi­ons. El que passa és que si ens refe­rim a la lliga i la Cham­pi­ons, la sen­sació que trans­me­tia el Barça la tem­po­rada pas­sada era que no es podia gua­nyar l'Atlético i que qual­se­vol equip, gran o petit, sabia neu­tra­lit­zar el joc blau­grana. És cert que la final de copa era una rea­li­tat, però el rival era el Real Madrid i no l'Ath­le­tic Club. A Europa, tots sabíem que si ens tocava un equip intens estàvem morts. Ara la cosa ha can­viat molt. El con­junt blau­grana té diver­ses mane­res de jugar. Ha recu­pe­rat la inten­si­tat i, sobre­tot, és capaç de com­pe­tir amb qual­se­vol rival. El bar­ce­lo­nisme ha madu­rat i ha entès que tot­hom sabia com com­pli­car la vida als culers si juga­ven a la pos­sessió amb una velo­ci­tat lenta de pilota. El mateix Guar­di­ola no juga al tiqui-taca amb el Bayern de Munic. Tam­poc tenim les matei­xes sen­sa­ci­ons amb els cracs de l'equip: Ney­mar és el juga­dor que esperàvem veure; Messi és un altre cop el millor juga­dor del món; Bravo i Ter Ste­gen no són Pinto, amb qui vam aca­bar la tem­po­rada pas­sada sota els pals; Piqué és un altre cop el millor cen­tral del pla­neta i Jordi Alba és aquell fut­bo­lista que ens ena­mo­rava a tots quan jugava amb el València. I cal afe­gir que Masc­he­rano està incom­men­su­ra­ble com a patró de l'equip i que Suárez ha aga­fat la ratxa de gole­ja­dor que tots esperàvem. Els números són sem­blants als del Tata, però la pers­pec­tiva de futur és ara molt més opti­mista.