Si es repassen els números del Barça de Tata Martino, de la temporada passada, i els fem coincidir per data amb els del Barça de Luis Enrique, trobem que són gairebé idèntics. En la lliga, la situació era molt similar, l'equip també estava classificat per a la final de la copa del Rei i s'havia guanyat al camp del City en els vuitens de final de la Champions. El que passa és que si ens referim a la lliga i la Champions, la sensació que transmetia el Barça la temporada passada era que no es podia guanyar l'Atlético i que qualsevol equip, gran o petit, sabia neutralitzar el joc blaugrana. És cert que la final de copa era una realitat, però el rival era el Real Madrid i no l'Athletic Club. A Europa, tots sabíem que si ens tocava un equip intens estàvem morts. Ara la cosa ha canviat molt. El conjunt blaugrana té diverses maneres de jugar. Ha recuperat la intensitat i, sobretot, és capaç de competir amb qualsevol rival. El barcelonisme ha madurat i ha entès que tothom sabia com complicar la vida als culers si jugaven a la possessió amb una velocitat lenta de pilota. El mateix Guardiola no juga al tiqui-taca amb el Bayern de Munic. Tampoc tenim les mateixes sensacions amb els cracs de l'equip: Neymar és el jugador que esperàvem veure; Messi és un altre cop el millor jugador del món; Bravo i Ter Stegen no són Pinto, amb qui vam acabar la temporada passada sota els pals; Piqué és un altre cop el millor central del planeta i Jordi Alba és aquell futbolista que ens enamorava a tots quan jugava amb el València. I cal afegir que Mascherano està incommensurable com a patró de l'equip i que Suárez ha agafat la ratxa de golejador que tots esperàvem. Els números són semblants als del Tata, però la perspectiva de futur és ara molt més optimista.