La perseverança feta virtut

Aque­lla tarda llarga i tensa del 21 de juny al muni­ci­pal de Lla­gos­tera va aca­bar amb un ascens històric i impen­sa­ble del con­junt del Gironès a segona A. La gesta va ser l'impacte de la jor­nada, del mes i segu­ra­ment de l'any en el fut­bol català. Com a efecte col·late­ral, i direc­ta­ment rela­ci­o­nat amb la reso­lució de l'eli­mi­natòria, surava la incer­tesa sobre el futur del Nàstic. El gegant havia que­dat sense ascens, l'única via que sem­blava pro­por­ci­o­nar-li un camí via­ble. Les cares ho deien tot. Hi havia un punt de ràbia, fins i tot d'indig­nació, però sobre­tot hi havia molta frus­tració. Del pri­mer a l'últim. Del pre­si­dent i l'alcalde, a tota la plan­ti­lla. De tota l'afició, i els peri­o­dis­tes que els seguien. El segon assalt tam­poc havia aca­bat bé. Després de dei­xar la Lliga de Fut­bol Pro­fes­si­o­nal el 2012, el Nàstic va doblar l'aposta –com tants clubs fan– amb la intenció que el pas per segona B fos efímer. No se'n va sor­tir, el pri­mer any. El següent, el risc sem­blava extrem. Pujar per força. Es va espa­vi­lar de manera espec­ta­cu­lar en la segona volta per acce­dir al play-off. I en l'últim obs­ta­cle, en la pròrroga de l'últim dia, la gran pata­cada. Com per no aixe­car-se'n?

Mesos més tard, el Nàstic torna a il·lusi­o­nar l'afició. Ara no neces­sita cap reacció sonada, perquè mana amb auto­ri­tat en el grup ter­cer. Té qua­tre punts més que el segon, el Lleida Espor­tiu, i onze més que el cinquè, l'Hèrcu­les. Aque­lla incer­tesa que es podia intuir després del segon fracàs seguit s'ha dis­si­pat. Ja no hi ha pro­ble­mes? Segur que sí. El deute ha des­a­pa­re­gut per art de màgia? Impos­si­ble. Un club amb el seu con­text econòmic és via­ble a segona B? Em cos­ta­ria de creure. El fet, però, és que, lluny d'haver-se ensor­rat, tor­nen a llui­tar. Més d'un club ho hau­ria enge­gat tot a rodar. No només va haver de superar el tràngol del des­cens, després de vuit tem­po­ra­des en el fut­bol pro­fes­si­o­nal i fins i tot d'haver tas­tat la pri­mera, sinó que es va esta­ve­llar dues vega­des amb pro­jec­tes fets i pen­sats només per pujar. Per per­se­ve­rança, el Nàstic és tot un exem­ple.

No negaré, és clar, que tenen molt de mèrit els clubs que són capaços de com­pe­tir a segona B amb pres­su­pos­tos molt més esca­nyats que els del Nàstic. Aquells que tre­ba­llen ins­tal·lats en l'aus­te­ri­tat i la modèstia, mar­cats per uns recur­sos molt limi­tats. En això, el Nàstic té avan­tatge. Sigui perquè hi ha a dins una empresa de repre­sen­tació forta, sigui perquè té bons acords i com­pli­ci­tats o sigui direc­ta­ment per la seva pròpia dimensió, els tar­ra­go­nins solen com­pe­tir amb plan­ti­lles molt potents, lluny de l'abast de la majo­ria de rivals. Però això no ho és tot. I ells són els pri­mers que ho saben.

La decepció acu­mu­lada els últims anys no els ha impe­dit man­te­nir encesa la gus­pira. I, per un club que ha estat més amunt, il·lusi­o­nar-se a segona B també té el seu què. L'equip de Vicente Moreno car­bura amb molta fia­bi­li­tat, i l'afició hi torna a creure. En l'últim par­tit a casa, con­tra el Lleida, hi havia 7.571 espec­ta­dors, que molts clubs de segona A vol­drien. Com més s'acosti el juny, més s'ani­ma­ran els tar­ra­go­nins. I si el ter­cer assalt acaba sent el bo, tot es mul­ti­pli­carà amb el retorn a segona A. Ben­vin­guda serà una mica d'ale­gria i empenta.