França ha perdut un dels seus referents i majors talents del món de la natació. Camile Muffat, als 22 anys, s'ha acomiadat de la vida quan amb prou feines l'havia començat. Però més enllà dels seus ors i medalles olímpiques, la seva història d'èxit precoç ens obre la porta a algunes reflexions sobre la cultura de l'immediatesa en què vivim. L'Olympic Nice Natation ha vist créixer la dona que ha canviat, en certa manera, la natació francesa. L'única que ha estat capaç de trencar amb l'hegemonia dels països de l'est i de plantar cara a Katie Ledecky. I això que mai va partir entre les favorites. Però l'esforç al límit i un darrer any, previ a la cita olímpica, carregat d'entrenaments i sacrifici, la van coronar com a reina dels 400 estils. Una combativitat que ha posat al descobert l'esforç d'una nedadora que, després d'aconseguir l'or olímpic a Londres, va dir prou. Amb només 22 anys, i després de superar els seus límits, va deixar d'entrenar-se. La piscina compartida de Niça ja no la veia tan assíduament. Va seguir competint un any més, però després de Barcelona ho va deixar. “És el moment més feliç de la meva vida”, se la sentia dir recentment. L'estadística diu que, passats els 25 anys, el mig fons aquàtic ja ha ofert el màxim rendiment. Això és una variable transcendent de l'equació. Però també ho és el vessant psicològic. Atletes que s'entrenen durant anys, disposats a invertir totes les hores que calgui, sacrificant família, amics i experiències, sota la recompensa de l'èxit esportiu. En el cas de Muffat, aquesta benzina en forma de motivació es va apagar un cop assolit l'objectiu. Una cosa és fer l'esforç. Una altra ben diferent és repetir-lo. Res a veure. L'esport d'elit desgasta i ella sentia que ja ho havia fet tot. Una reflexió que és una metàfora de la immediatesa del món modern. Volem coses ipso facto. Res que transcendeixi. Tot, ara i aquí. I quan ja ho tenim, a una altra cosa. És la dictadura del temps, el govern del rellotge. Un escenari que també afecta el món de l'esport. I probablement, Camille Muffat és només un petit exemple, molt gràfic, de la cultura d'aquest temps.