A Xen­ge­lia (Labo­ral Kutxa) li han cai­gut cinc par­tits de sanció i a Dejan Todo­ro­vic (Bil­bao), qua­tre, per haver ini­ciat una batussa a cops de puny que va aca­bar sent mul­ti­tu­dinària. San­ci­ons sense pre­ce­dents en el bàsquet ACB, que indi­quen una nova mesura a l'hora d'apli­car el regla­ment san­ci­o­na­dor. En la meva opinió, un canvi posi­tiu, ja ho dic d'entrada.

Tenen raó els dos clubs que la sanció és des­pro­por­ci­o­nada i sense pre­ce­dents, i recor­den la batussa (també amb final mul­ti­tu­di­nari) en un Estu­di­an­tes-Madrid que va aca­bar amb mul­tes per a tres juga­dors, l'any 2006. El regla­ment san­ci­o­na­dor és el mateix, però aquests nou anys han can­viat tots els aspec­tes de la nos­tra vida i, sobre­tot, totes les con­si­de­ra­ci­ons ètiques sobre la pro­tecció del bé comú i sobre la seve­ri­tat que cal apli­car a les con­duc­tes puni­bles. Qui digui el con­trari, viu en un altre pla­neta o pro­te­geix con­duc­tes des­vi­a­des.

Per tant, si al jutge Mon­tero Estévez l'empara el regla­ment per sus­pen­dre amb qua­tre o cinc par­tits, enda­vant. I que consti com a pre­ce­dent. El pene­di­ment –sobre­tot el de Xen­ge­lia, anant a dis­cul­par-se amb un nen al mateix pavelló– és un petit forat d'espe­rança. Un signe que encara hi ha huma­ni­tat, però també una evidència que la bru­ta­li­tat de vint homes pegant-se d'aque­lla manera és moral­ment tan depra­vant que aver­go­nyeix els matei­xos pro­ta­go­nis­tes.

Aquell petó al nen que plo­rava perquè els seus ídols, engo­lits per l'espi­ral sal­vatge de pegar-se cada cop més fort, van estar a punt de fer-li mal, reha­bi­lita Xen­ge­lia com a per­sona. Però com a juga­dor, ha de pur­gar-la. Com Todo­ro­vic. La pre­gunta no és si cinc par­tits són pocs o molts. La qüestió és fins i tot si és lògic, que tan sols tres juga­dors més hagin estat mul­tats i si n'hi ha prou amb una multa, per alta que sigui.

És clar, si cas­ti­guem amb par­tits tots els que pega­ven, els dos equips hau­rien de recórrer als vin­cu­lats. Però aco­tar a cinc els juga­dors san­ci­o­nats –en les imat­ges queda claríssim que hau­rien d'haver estat més– té molt d'injust, resta valor exem­plar a la reso­lució i, sobre­tot, debi­lita l'auto­ri­tat moral que es pretén exer­cir.

Fins ara, s'havia inten­tat cas­ti­gar con­duc­tes indi­vi­du­als sense per­ju­di­car els interes­sos col·lec­tius de l'equip, del club i dels afi­ci­o­nats. Un equi­li­bri impos­si­ble. Mon­tero Estévez ha optat en aquesta ocasió, per la via dura, que ja s'intuïa des del moment que l'ACB, en lloc de pas­sar-hi de pun­te­tes, va difon­dre imme­di­a­ta­ment aque­lla ver­go­nya pel seu lloc web. No vull mal­pen­sar i deixo com una casu­a­li­tat el fet que, per l'ACB, el Bil­bao esta­ria expul­sat de la lliga per raons finan­ce­res. I, per tant, a par­tir d'ara exi­gi­rem a Mon­tero Estévez la mateixa seve­ri­tat amb com­por­ta­ments que, no és que siguin vio­lents o incom­pa­ti­bles amb l'esport, és que deni­gren la con­dició humana.

I encara podríem anar més lluny. En l'NBA, com a regla gene­ral, una sanció en forma de par­tits com­porta una sus­pensió de sou pel període d'absència del par­quet.