S'ha fet necessari en tots els àmbits de l'esport català per l'atac frontal que pateix l'esport de base. La independència és l'única manera de sortir d'una situació d'ofegament absolut que té com a objectiu liquidar un sistema esportiu que s'ha autoregulat durant molt anys i que, amb l'intent de centralització, estan matant.

No pot ser de cap altra manera. Si el regulador es pensava que la gent es quedaria asseguda mirant-s'ho anava equivocat. Aquesta estratègia està molt pensada, i sí que afecta tot l'Estat, però on té més afectació és allà on hi ha més teixit associatiu, que és a Catalunya.

Quan el regulador fa això sap que on fa més mal és a Catalunya, més que en altres llocs, on hi ha menys tradició. És una estratègia calculada. Aquí tenim més de deu mil clubs registrats. Hi ha una llarga tradició de teixit esportiu associatiu, que és dels més importants d'Europa. Estic segur que si a Catalunya no hi hagués aquesta tradició haurien fet un altre tipus de regulació. L'han feta expressament.

Mitjançant la recentralització han tancat aquelles portes possibles de l'Espanya comprensiva que alguns es pensen que existeix. La tercera via de l'Espanya amable ha desaparegut. No hi ha cap més opció. Aquell que deia que la independència no era necessària per a l'esport català, que es podia aconseguir el model britànic, ara veu com tot se n'ha anat en orris. L'única porta que queda és la gran, la de la independència.

Negre. L'esport català és el que és gràcies a l'esforç de moltes persones, la majoria de les quals són anònimes. Tot això s'ho estan carregant amb el nou model esportiu que ha definit l'Estat, que va directe a matar el teixit esportiu tan ric que ha tingut sempre l'esport de base català. Per tant, el futur és molt fosc. L'única opció possible per mantenir el nivell d'excel·lència i millorar-lo és que nosaltres mateixos en siguem els reguladors, que no depenguem de la voluntat de tercers.