La por (i 2)
Avui el sector esportiu català farà un acte de protesta contra els greuges que els assoten i que, oh casualitat, vénen gairebé tots de Madrid. Fa un parell de setmanes acusava els protagonistes de ser tebis en la seva reivindicació –tots tenen raons i interessos per ser-ho– i d'exigir-los, amb respecte i des de la meva absoluta modèstia, una posició molt més dura al davant de l'Estat, sobretot quan tenim a l'horitzó unes eleccions plebiscitàries, sense cometes ni sense collonades; plebiscitàries amb majúscules. Certament, amb una cosa no vaig ser just.
La por d'Espanya, concepte al qual em referia com una cosa global –estat, mitjans de comunicació i fanàtics en general– no afecta només les entitats a les quals vaig posar el dit a l'ull, sinó sobretot els grans protagonistes de l'esport, els esportistes. Ja ho sabíem, em podreu dir, però una cosa és el que “diuen, diuen, diuen” i l'altra és quan la crua realitat t'ho confirma directament.
No costa gents signar un manifest de protesta, el que es llegirà avui a Barcelona, al costat d'un munt d'entitats i d'altres esportistes, molts d'ells anònims. Els greuges que es denuncien són, de fet, aplicables a tots els clubs i federacions de l'Estat espanyol i és un atac a l'activitat esportiva. Malgrat això, costa molt que esportistes, fins i tot els que estan retirats o directius de renom, col·laborin en la campanya fent declaracions públiques contra aquest escàndol monumental. Com a periodista, no com a una altra cosa, sé perfectament que aquesta fórmula és la més eficaç per fer tremolar el poder, que gent amb gran ascendència popular es posi al costat dels que se senten agreujats. Firmar un manifest no és un gest que ajudi a canviar el món.
Algun futbolista de gran rellevància, no cal dir noms, ens ha reconegut que prefereix no fer gestos ostensius de catalanisme pel temor que té ara mateix de les inspeccions de l'Agència Tributària espanyola. És un exemple. També n'hi ha en el sentit contrari. L'atleta Adel Mechaal va confessar en un diari de Madrid els seus sentiments independentistes just abans d'una final en el campionat d'Europa. Com que “només” va quedar sisè, els cavernícoles de sempre se'n van alegrar públicament en les xarxes socials. De vegades, doncs, tenir por és un sentiment comprensible perquè aquí no parlem d'opinions diferents i lliures, sinó de processos públics contra els dissidents de la causa.
El temor de fer declaracions em provoca, doncs, dues sensacions. Primer, certa ràbia perquè les causes no avancen sense herois en tots els sectors –i de vegades tampoc ho fan encara que n'hi hagi– i segon, certa comprensió, perquè la nostra inferioritat en aquest terreny és manifesta.
Fa certa basarda quan els constitucionalistes i unionistes fan veure que se senten perseguits a Catalunya, quan en realitat volen dir que se senten en minoria. Però sentir-se en minoria és un sentiment molt diferent al de patir cada dia per les conseqüències dels teus actes, sobretot si aquests tenen a veure amb un posicionament polític i personal.