Avui el sec­tor espor­tiu català farà un acte de pro­testa con­tra els greu­ges que els asso­ten i que, oh casu­a­li­tat, vénen gai­rebé tots de Madrid. Fa un parell de set­ma­nes acu­sava els pro­ta­go­nis­tes de ser tebis en la seva rei­vin­di­cació –tots tenen raons i interes­sos per ser-ho– i d'exi­gir-los, amb res­pecte i des de la meva abso­luta modèstia, una posició molt més dura al davant de l'Estat, sobre­tot quan tenim a l'horitzó unes elec­ci­ons ple­bis­citàries, sense come­tes ni sense collo­na­des; ple­bis­citàries amb majúscu­les. Cer­ta­ment, amb una cosa no vaig ser just.

La por d'Espa­nya, con­cepte al qual em refe­ria com una cosa glo­bal –estat, mit­jans de comu­ni­cació i fanàtics en gene­ral– no afecta només les enti­tats a les quals vaig posar el dit a l'ull, sinó sobre­tot els grans pro­ta­go­nis­tes de l'esport, els espor­tis­tes. Ja ho sabíem, em podreu dir, però una cosa és el que “diuen, diuen, diuen” i l'altra és quan la crua rea­li­tat t'ho con­firma direc­ta­ment.

No costa gents sig­nar un mani­fest de pro­testa, el que es lle­girà avui a Bar­ce­lona, al cos­tat d'un munt d'enti­tats i d'altres espor­tis­tes, molts d'ells anònims. Els greu­ges que es denun­cien són, de fet, apli­ca­bles a tots els clubs i fede­ra­ci­ons de l'Estat espa­nyol i és un atac a l'acti­vi­tat espor­tiva. Mal­grat això, costa molt que espor­tis­tes, fins i tot els que estan reti­rats o direc­tius de renom, col·labo­rin en la cam­pa­nya fent decla­ra­ci­ons públi­ques con­tra aquest escàndol monu­men­tal. Com a peri­o­dista, no com a una altra cosa, sé per­fec­ta­ment que aquesta fórmula és la més eficaç per fer tre­mo­lar el poder, que gent amb gran ascendència popu­lar es posi al cos­tat dels que se sen­ten agreu­jats. Fir­mar un mani­fest no és un gest que ajudi a can­viar el món.

Algun fut­bo­lista de gran rellevància, no cal dir noms, ens ha reco­ne­gut que pre­fe­reix no fer ges­tos osten­sius de cata­la­nisme pel temor que té ara mateix de les ins­pec­ci­ons de l'Agència Tri­butària espa­nyola. És un exem­ple. També n'hi ha en el sen­tit con­trari. L'atleta Adel Mec­haal va con­fes­sar en un diari de Madrid els seus sen­ti­ments inde­pen­den­tis­tes just abans d'una final en el cam­pi­o­nat d'Europa. Com que “només” va que­dar sisè, els cavernícoles de sem­pre se'n van ale­grar públi­ca­ment en les xar­xes soci­als. De vega­des, doncs, tenir por és un sen­ti­ment com­pren­si­ble perquè aquí no par­lem d'opi­ni­ons dife­rents i lliu­res, sinó de pro­ces­sos públics con­tra els dis­si­dents de la causa.

El temor de fer decla­ra­ci­ons em pro­voca, doncs, dues sen­sa­ci­ons. Pri­mer, certa ràbia perquè les cau­ses no avan­cen sense herois en tots els sec­tors –i de vega­des tam­poc ho fan encara que n'hi hagi– i segon, certa com­prensió, perquè la nos­tra infe­ri­o­ri­tat en aquest ter­reny és mani­festa.

Fa certa basarda quan els cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes i uni­o­nis­tes fan veure que se sen­ten per­se­guits a Cata­lu­nya, quan en rea­li­tat volen dir que se sen­ten en mino­ria. Però sen­tir-se en mino­ria és un sen­ti­ment molt dife­rent al de patir cada dia per les con­seqüències dels teus actes, sobre­tot si aquests tenen a veure amb un posi­ci­o­na­ment polític i per­so­nal.