Avui, quan fa tot just tres mesos que el Madrid era a dalt de tot i que, per des­trem­par-lo, des d'aquest modest espai apuntéssim l'ego­isme de Ronaldo, la premsa pre­to­ri­ana encar­re­gada de cus­to­diar-li la Pilota d'Or clama al cel perquè s'aje­gui al divan de la psi­quia­tria: “Psicòlegs espor­tius ana­lit­zen la frus­tració i li acon­se­llen ser trac­tat per un pro­fes­si­o­nal abans de jugar diu­menge el clàssic del Camp Nou”, deia l'entra­deta d'un arti­cle de dimarts d'El Mundo.

Això no vol pas dir que demà el Real Madrid no en pugui fer una de grossa, perquè els par­tits con­tra l'equip de la capi­tal d'Espa­nya tenen un punt de sacra­men­ta­li­tat que els fa d'un final ines­cru­ta­ble. No és pas que no sapi­guem a hores d'ara que les línies amb què es dic­ten les sentències no siguin tor­tes, sinó ben dreçades a la glòria blanca; és que en cada enfron­ta­ment hem de tren­car el guió de la pressió mediàtica –que és la bíblia que ens toca viure–. Tam­poc no és que el segui­dor culer sigui un incrèdul o un agnòstic recal­ci­trant, perquè en aquesta part de la vinya del Senyor hi ha de tot, com en totes ban­des; també és perquè hem de con­fiar que per damunt de la dis­sort, dels errors i de les males inten­ci­ons –del joc, dels juga­dors i dels arbi­trat­ges– la fona del David que som (i en aquests par­tits, tant el Camp Nou com el Ber­nabéu són la vall d'Elah on Goliat ens vol sot­me­tre) faci el fet i ens l'esta­bor­neixi.

Res de tot això, perquè ja la conei­xem, la plaga. No. El que vol dir és que no ens hem pas de refiar que el tin­guem tom­bat, el capi­tost del madri­disme. Tant per bé com per mal, una fue­tada seva posa en peu de guerra un llamp de juga­dors i d'altres arcans que no volen per­dre con­tra el FC Bar­ce­lona de cap manera. El que vol dir, al cap­da­vall, és que n'hem de tenir cura, de la seva pato­lo­gia, perquè és tan bo, tan guapo i tan intel·ligent que no pot veure que l'or de la pilota l'enllu­erna.