Ego súmmum
Avui, quan fa tot just tres mesos que el Madrid era a dalt de tot i que, per destrempar-lo, des d'aquest modest espai apuntéssim l'egoisme de Ronaldo, la premsa pretoriana encarregada de custodiar-li la Pilota d'Or clama al cel perquè s'ajegui al divan de la psiquiatria: “Psicòlegs esportius analitzen la frustració i li aconsellen ser tractat per un professional abans de jugar diumenge el clàssic del Camp Nou”, deia l'entradeta d'un article de dimarts d'El Mundo.
Això no vol pas dir que demà el Real Madrid no en pugui fer una de grossa, perquè els partits contra l'equip de la capital d'Espanya tenen un punt de sacramentalitat que els fa d'un final inescrutable. No és pas que no sapiguem a hores d'ara que les línies amb què es dicten les sentències no siguin tortes, sinó ben dreçades a la glòria blanca; és que en cada enfrontament hem de trencar el guió de la pressió mediàtica –que és la bíblia que ens toca viure–. Tampoc no és que el seguidor culer sigui un incrèdul o un agnòstic recalcitrant, perquè en aquesta part de la vinya del Senyor hi ha de tot, com en totes bandes; també és perquè hem de confiar que per damunt de la dissort, dels errors i de les males intencions –del joc, dels jugadors i dels arbitratges– la fona del David que som (i en aquests partits, tant el Camp Nou com el Bernabéu són la vall d'Elah on Goliat ens vol sotmetre) faci el fet i ens l'estaborneixi.
Res de tot això, perquè ja la coneixem, la plaga. No. El que vol dir és que no ens hem pas de refiar que el tinguem tombat, el capitost del madridisme. Tant per bé com per mal, una fuetada seva posa en peu de guerra un llamp de jugadors i d'altres arcans que no volen perdre contra el FC Barcelona de cap manera. El que vol dir, al capdavall, és que n'hem de tenir cura, de la seva patologia, perquè és tan bo, tan guapo i tan intel·ligent que no pot veure que l'or de la pilota l'enlluerna.