Començo a escriure aquest article pocs minuts després que el Barça hagi guanyat 1-0 el Manchester City i s'hagi classificat prou brillantment (“pasen, vean y comparen” en relació, posem per cas significatiu, amb els altres equips “españoles”) per als quarts de final de la Champions. Tanmateix, no hi ha res millor que tornar al bar del meu poble per retrobar-me amb les essències de l'antic aficionat barcelonista, és a dir, amb aquell pessimisme incondicional de les velles generacions pel qual cada gol fallat, o cada pilota estavellada al cos del porter Hart, convidava a comentaris que poden resumir-se amb aquesta manifestació de la por a la derrota contra el gran enemic: “Si diumenge fallen gols d'aquesta manera, ja hem perdut el partit amb el Real Madrid.” Allò millor arribava quan feia el suggeriment que si el Barça fallava gols no volia dir que el Madrid en marqués. Ja consideraven pràcticament impossible que el Madrid no marqués, però allò millor arribava quan acceptaven la possibilitat de l'empat: “Si empaten serà fatal perquè continuaran a un punt i el Barça té partits molt difícils fins al final de la lliga, de manera que, només empatant una vegada, el Madrid ja tornarà a estar al davant.”

No importa que l'equip de l'oligarca Florentino Pérez hagi perdut o empatat recentment a la lliga. Des de la lògica d'aquest punt de vista, no fallarà més i, en el cas d'apuntar que potser continua en estat de fragilitat, tampoc no hi ha dubte: “El Madrid ja va superar la crisi quan va aconseguir classificar-se per als quarts de la Champions. Superat aquest mal pas i un cop han tornat els lesionats i sancionats, arribarà a la final de la Champions i ho té millor que el Barça per guanyar la lliga.” Tot això ho vaig sentir dimecres a la nit al bar del meu poble mentre tota la davantera del Barça fallava gols, però l'equip mostrava la seva capacitat per crear ocasions i, cosa que m'agrada, ho feia sense especular. Potser, en relació amb com el recordem a l'època de Guardiola, no controla tant el ritme del joc i no és l'amo absolut de la pilota, de manera que, havent exhibit el Barça tanta superioritat en aquesta eliminatòria contra el Manchester City, sembla increïble, però cert, que encara hi hagués l'oportunitat de patir en el moment que l'arbitre va assenyalar el penal que el Kun va fallar o Ter Stegen va parar. Tanmateix, amb els meus recels i prejudicis, estic començant a disfrutar d'aquest Barça, a banda que continuo admirada del talent de Messi. Jo no sé com encara hi ha algú que dubta que sigui el millor jugador que ha tingut mai el Barça, sobretot si, a més, considerem la dimensió temporal: fa pràcticament una dècada que Messi aporta alguna cosa a l'equip que marca una diferència. I encara és capaç de sorprendre i meravellar fins i tot algú com Guardiola, que ha fet un seguiment tan pròxim de les accions d'aquest jugador. Va ser divertit observar, a través de les imatges televisives, com Guardiola, en el seu retorn al Camp Nou ocupant el seient de soci a la tercera graderia, reprimia el seu barcelonisme sense poder-lo deixar de manifestar: el gest d'admiració davant d'un túnel sensacional de Messi o el crit tapat i amagat amb el coll de l'abric quan Rakitic va marcar el primer (i únic) gol del Barça responent a una passada genial... de Messi!

Les accions de Messi també van ser celebrades al bar del meu poble. Evidentment. Però, evidentment, també es va comentar la dependència de Messi com un problema: “Si ell no hi és o està malament, som un equip força mediocre.” En fi, jo sé que aquest pessimisme pot molestar, però jo m'hi sento còmoda perquè, amb el meu germà gran, així em vaig iniciar al barcelonisme i així em vaig formar. Fins i tot m'agrada perquè fa impossible la prepotència, que associo al madridisme. Reprenent l'article que vaig començar la nit de dimecres, he escrit aquest últim paràgraf el dia abans del nou Barça-Madrid. No sé si ho endevinen: no les tinc totes. El Madrid sempre em fa por. Por de perdre.