Començo a escriure aquest arti­cle pocs minuts després que el Barça hagi gua­nyat 1-0 el Manc­hes­ter City i s'hagi clas­si­fi­cat prou bri­llant­ment (“pasen, vean y com­pa­ren” en relació, posem per cas sig­ni­fi­ca­tiu, amb els altres equips “españoles”) per als quarts de final de la Cham­pi­ons. Tan­ma­teix, no hi ha res millor que tor­nar al bar del meu poble per retro­bar-me amb les essències de l'antic afi­ci­o­nat bar­ce­lo­nista, és a dir, amb aquell pes­si­misme incon­di­ci­o­nal de les velles gene­ra­ci­ons pel qual cada gol fallat, o cada pilota esta­ve­llada al cos del por­ter Hart, con­vi­dava a comen­ta­ris que poden resu­mir-se amb aquesta mani­fes­tació de la por a la der­rota con­tra el gran ene­mic: “Si diu­menge fallen gols d'aquesta manera, ja hem per­dut el par­tit amb el Real Madrid.” Allò millor arri­bava quan feia el sug­ge­ri­ment que si el Barça fallava gols no volia dir que el Madrid en marqués. Ja con­si­de­ra­ven pràcti­ca­ment impos­si­ble que el Madrid no marqués, però allò millor arri­bava quan accep­ta­ven la pos­si­bi­li­tat de l'empat: “Si empa­ten serà fatal perquè con­ti­nu­a­ran a un punt i el Barça té par­tits molt difícils fins al final de la lliga, de manera que, només empa­tant una vegada, el Madrid ja tor­narà a estar al davant.”

No importa que l'equip de l'oli­garca Flo­ren­tino Pérez hagi per­dut o empa­tat recent­ment a la lliga. Des de la lògica d'aquest punt de vista, no fallarà més i, en el cas d'apun­tar que pot­ser con­ti­nua en estat de fra­gi­li­tat, tam­poc no hi ha dubte: “El Madrid ja va superar la crisi quan va acon­se­guir clas­si­fi­car-se per als quarts de la Cham­pi­ons. Superat aquest mal pas i un cop han tor­nat els lesi­o­nats i san­ci­o­nats, arri­barà a la final de la Cham­pi­ons i ho té millor que el Barça per gua­nyar la lliga.” Tot això ho vaig sen­tir dime­cres a la nit al bar del meu poble men­tre tota la davan­tera del Barça fallava gols, però l'equip mos­trava la seva capa­ci­tat per crear oca­si­ons i, cosa que m'agrada, ho feia sense espe­cu­lar. Pot­ser, en relació amb com el recor­dem a l'època de Guar­di­ola, no con­trola tant el ritme del joc i no és l'amo abso­lut de la pilota, de manera que, havent exhi­bit el Barça tanta supe­ri­o­ri­tat en aquesta eli­mi­natòria con­tra el Manc­hes­ter City, sem­bla increïble, però cert, que encara hi hagués l'opor­tu­ni­tat de patir en el moment que l'arbi­tre va asse­nya­lar el penal que el Kun va fallar o Ter Ste­gen va parar. Tan­ma­teix, amb els meus recels i pre­ju­di­cis, estic començant a dis­fru­tar d'aquest Barça, a banda que con­ti­nuo admi­rada del talent de Messi. Jo no sé com encara hi ha algú que dubta que sigui el millor juga­dor que ha tin­gut mai el Barça, sobre­tot si, a més, con­si­de­rem la dimensió tem­po­ral: fa pràcti­ca­ment una dècada que Messi aporta alguna cosa a l'equip que marca una diferència. I encara és capaç de sor­pren­dre i mera­ve­llar fins i tot algú com Guar­di­ola, que ha fet un segui­ment tan pròxim de les acci­ons d'aquest juga­dor. Va ser diver­tit obser­var, a través de les imat­ges tele­vi­si­ves, com Guar­di­ola, en el seu retorn al Camp Nou ocu­pant el seient de soci a la ter­cera gra­de­ria, repri­mia el seu bar­ce­lo­nisme sense poder-lo dei­xar de mani­fes­tar: el gest d'admi­ració davant d'un túnel sen­sa­ci­o­nal de Messi o el crit tapat i ama­gat amb el coll de l'abric quan Raki­tic va mar­car el pri­mer (i únic) gol del Barça res­po­nent a una pas­sada genial... de Messi!

Les acci­ons de Messi també van ser cele­bra­des al bar del meu poble. Evi­dent­ment. Però, evi­dent­ment, també es va comen­tar la dependència de Messi com un pro­blema: “Si ell no hi és o està mala­ment, som un equip força medi­o­cre.” En fi, jo sé que aquest pes­si­misme pot moles­tar, però jo m'hi sento còmoda perquè, amb el meu germà gran, així em vaig ini­ciar al bar­ce­lo­nisme i així em vaig for­mar. Fins i tot m'agrada perquè fa impos­si­ble la pre­potència, que asso­cio al madri­disme. Repre­nent l'arti­cle que vaig començar la nit de dime­cres, he escrit aquest últim paràgraf el dia abans del nou Barça-Madrid. No sé si ho ende­vi­nen: no les tinc totes. El Madrid sem­pre em fa por. Por de per­dre.