Un clàssic és un partit amb entitat pròpia. No necessita al·licients per ser un matx de la màxima expectació al marge de la situació conjuntural del Barça o el Madrid. Però cal reconèixer que l'etapa en què guanyar l'etern rival era una fita suficient en les aspiracions dels dos equips ha passat a la història. Per descomptat que la victòria en aquest partit és molt important, i encara més quan la lliga està tan disputada entre els dos equips –separats només per un punt de diferència– i amb els blaugrana de líders. Però la rivalitat transcendeix a un partit concret i, fins i tot, a una temporada en particular. Es tracta de marcar una època, per la qual cosa no n'hi ha prou amb guanyar el clàssic, ni tan sols amb guanyar un títol. Ni que sigui el de la Champions, com va ser el cas dels blancs l'any passat. Ara cal guanyar amb superioritat i assolir una bona colla de títols amb una certa constància. I pocs dubtes hi ha que el segle XXI futbolístic, malgrat la difícil temporada passada, porta indiscutiblement el segell blaugrana.

Per això Luis Enrique i Ancelotti tenen davant les seves aficions dos reptes ben diferents: a l'asturià li toca demostrar que la temporada passada no era més que un parèntesi fruit de la malastrugança en el camí d'un Barça que marca una era futbolística. I l'italià té l'obligació de convèncer que el Madrid està en condicions de substituir el Barça en aquest paper i que els èxits de la temporada passada no són efímers. Per això, el clàssic d'avui tindrà tots els ingredients de la màxima rivalitat: grades plenes, mosaic, gran animació... però es valoraran molt més les sensacions que no pas el resultat. No seran els quatre punts d'avantatge que tindrà el Barça si guanya els que decidiran la lliga, perquè queden molts partits i pot passar qualsevol cosa. Però sí que pot ser decisiu el cop anímic que pot suposar per al Madrid donar una imatge allunyada d'un equip disposat a marcar una època, com, de fet, semblava abocat en la primera volta amb un joc espectacular. La baixada de rendiment durant aquest 2015 dels blancs genera molts dubtes i és el que explica que un entrenador de la talla d'Ancelotti estigui a la diana pública constant malgrat haver assolit l'anhelada i poc verídica décima.

El Barça té avantatge: disposa del millor jugador del món. Messi ha tornat reinventat passant de crac golejador a crac total. Practica el futbol total i ara és capaç de meravellar el món fins i tot sense marcar. Tal com va demostrar contra el Manchester City, té la capacitat de posar-se l'equip a les espatlles i fer amb el partit el que vulgui. Això és molt més que assumir la responsabilitat de ser decisiu de cara a porteria. Cristiano Ronaldo és un crac. És clar que sí. Però depèn del gol. Amb la pólvora mullada està desorientat i perjudica més el seu equip que no pas el beneficia. Tot i que evidentment és una quimera que el deixin a la banqueta. I és que Cristiano Ronaldo guanya títols importants i Pilotes d'Or. Però Messi és ja llegenda, perquè ha marcat una era de la història del futbol. I això, passi el que passi avui en el clàssic, ningú ho pot canviar.