Un clàssic per valorar sensacions

Un clàssic és un par­tit amb enti­tat pròpia. No neces­sita al·lici­ents per ser un matx de la màxima expec­tació al marge de la situ­ació con­jun­tu­ral del Barça o el Madrid. Però cal reconèixer que l'etapa en què gua­nyar l'etern rival era una fita sufi­ci­ent en les aspi­ra­ci­ons dels dos equips ha pas­sat a la història. Per des­comp­tat que la victòria en aquest par­tit és molt impor­tant, i encara més quan la lliga està tan dis­pu­tada entre els dos equips –sepa­rats només per un punt de diferència– i amb els blau­grana de líders. Però la riva­li­tat trans­cen­deix a un par­tit con­cret i, fins i tot, a una tem­po­rada en par­ti­cu­lar. Es tracta de mar­car una època, per la qual cosa no n'hi ha prou amb gua­nyar el clàssic, ni tan sols amb gua­nyar un títol. Ni que sigui el de la Cham­pi­ons, com va ser el cas dels blancs l'any pas­sat. Ara cal gua­nyar amb supe­ri­o­ri­tat i asso­lir una bona colla de títols amb una certa constància. I pocs dub­tes hi ha que el segle XXI fut­bolístic, mal­grat la difícil tem­po­rada pas­sada, porta indis­cu­ti­ble­ment el segell blau­grana.

Per això Luis Enri­que i Ance­lotti tenen davant les seves afi­ci­ons dos rep­tes ben dife­rents: a l'asturià li toca demos­trar que la tem­po­rada pas­sada no era més que un parèntesi fruit de la malas­tru­gança en el camí d'un Barça que marca una era fut­bolística. I l'italià té l'obli­gació de convèncer que el Madrid està en con­di­ci­ons de subs­ti­tuir el Barça en aquest paper i que els èxits de la tem­po­rada pas­sada no són efímers. Per això, el clàssic d'avui tindrà tots els ingre­di­ents de la màxima riva­li­tat: gra­des ple­nes, mosaic, gran ani­mació... però es valo­ra­ran molt més les sen­sa­ci­ons que no pas el resul­tat. No seran els qua­tre punts d'avan­tatge que tindrà el Barça si gua­nya els que deci­di­ran la lliga, perquè que­den molts par­tits i pot pas­sar qual­se­vol cosa. Però sí que pot ser deci­siu el cop anímic que pot supo­sar per al Madrid donar una imatge allu­nyada d'un equip dis­po­sat a mar­car una època, com, de fet, sem­blava abo­cat en la pri­mera volta amb un joc espec­ta­cu­lar. La bai­xada de ren­di­ment durant aquest 2015 dels blancs genera molts dub­tes i és el que explica que un entre­na­dor de la talla d'Ance­lotti esti­gui a la diana pública cons­tant mal­grat haver asso­lit l'anhe­lada i poc verídica décima.

El Barça té avan­tatge: dis­posa del millor juga­dor del món. Messi ha tor­nat rein­ven­tat pas­sant de crac gole­ja­dor a crac total. Prac­tica el fut­bol total i ara és capaç de mera­ve­llar el món fins i tot sense mar­car. Tal com va demos­trar con­tra el Manc­hes­ter City, té la capa­ci­tat de posar-se l'equip a les espat­lles i fer amb el par­tit el que vul­gui. Això és molt més que assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat de ser deci­siu de cara a por­te­ria. Cris­ti­ano Ronaldo és un crac. És clar que sí. Però depèn del gol. Amb la pólvora mullada està deso­ri­en­tat i per­ju­dica més el seu equip que no pas el bene­fi­cia. Tot i que evi­dent­ment és una qui­mera que el dei­xin a la ban­queta. I és que Cris­ti­ano Ronaldo gua­nya títols impor­tants i Pilo­tes d'Or. Però Messi és ja lle­genda, perquè ha mar­cat una era de la història del fut­bol. I això, passi el que passi avui en el clàssic, ningú ho pot can­viar.