De Halilovic a Gumbau
Rescato dues imatges de dissabte a Alcorcón, on el Barça B va fer un altre pas en fals en la lluita per eludir un descens a segona B que cada setmana que passa l'amenaça amb més força. La primera, la reacció de Halilovic en adonar-se que era el sacrificat arran de l'expulsió del porter Ortolà, quan no s'havia disputat ni mitja hora de partit. La segona, el golàs de Gumbau, poca estona després. Potser m'ho miro de manera esbiaixada, però la conjunció dels dos moments puntuals sembla una metàfora del que està passant al filial. Del que no pot ser i del que hauria de ser. De l'ego del que encara no és ningú malgrat que algú li ho deu haver fet creure i de l'esforç humil que, malauradament, escasseja. De qui viu el pas pel filial del Barça com una penitència forçada abans de lluir com una figura i de qui ho viu com una oportunitat única.
Halilovic la va fer grossa. Les imatges aixecant els braços i renegant per queixar-se del canvi són inadmissibles. Es va disculpar l'endemà, és clar, però aquells segons a Santo Domingo no s'esborren. Potser sí que és només un error puntual, una relliscada. I és evident que tots els mals del filial no vénen d'aquella acció lletja ni del rendiment (irregular i ben poc lluït, per cert) del croat. Però el gest no ajuda a combatre la idea que cadascú fa la guerra pel seu compte; més aviat la reforça. Que potser ser al filial es percep com una pèrdua de temps? Una espera forçada? Un lloc de pas? Malament rai. Les presses són un dels mals més traïdors dels joves que veuen a prop l'elit. Perquè realment hi són, a prop, però encara no tenen res fet ni assegurat, per més focus que els hagin posat o per més milers i milers de seguidors que tinguin a les xarxes socials. Formar part del filial del Barça hauria de ser un privilegi i, alhora, un acte de responsabilitat. I en moments de crisi, com a mínim treure l'orgull i deixar-se de guerres personals.
El Barça B té un munt de problemes. La ratxa és nefasta. Fa set partits que no guanya. Ha fet només dos punts dels últims 21 en joc, amb setze gols encaixats. La fragilitat és accentuada, amb errades que s'estan reiterant. El canvi d'entrenador no ha arreglat ben res. No valen les aparicions individuals –ni Sandro ni Munir, habituals al primer equip fa mesos, ni tan sols Adama ni Samper–, ni hi ha solució a partir de l'associació col·lectiva. Que no sé què és més trist. S'hi troben a faltar moltes coses, però sobretot falta d'identitat col·lectiva. Potser perquè s'han perdut jugadors més veterans –habituals en temprades anteriors, encara que no tinguessin el perfil ideal per arribar al primer equip– que feien un cop de puny sobre la taula quan calia i que, només amb una mirada o per la sola presència, imposaven generositat en l'esforç i sacrifici pel bé comú. I menys pardalets al cap.
Gerard Gumbau, que la temporada passada jugava a primera catalana, arribava al Miniestadi amb tota la il·lusió del món. Amb unes ganes boges d'aprendre de companys que van per figures. Esquerrà com Halilovic, difícilment s'hauria pogut imaginar jugar amb tanta continuïtat. Però tant Eusebio com Vinyals li han fet un lloc. O se l'ha fet ell sol. No té el cartell d'altres, però ha jugat 27 dels 30 partits de lliga. I a Alcorcón, va fer el seu tercer gol. Com Halilovic. El gironí anava al filial a aprendre. I farien bé uns quants companys de fixar-se en el seu exemple i assimilar-lo perquè s'ha convertit en un fix. La humilitat i l'esforç també són bons per fer camí.