Vic, capital de la il·lusió
Una ciutat ha fet història. S'ha situat en boca de tots i, gairebé sense fer soroll, s'ha colat a l'elit del nostre país. El Club Patí Vic, l'equip de moda de l'esport català. L'altre dia, al Tot gira de Catalunya Ràdio, David Clupés dóna pas a Montse Mir. Quarts de final tornada de la copa d'Europa. Vic-Liceo. A l'anada, empat a dos. “Fem silenci. Vull sentir només l'ambient de l'Olímpic de Vic”, li diu. I una cridòria d'il·lusió i entusiasme s'apodera del moment. 3.500 persones per posar la pell de gallina a tot un país.
El Vic va guanyar el partit i l'eliminatòria. Per la porta gran. Gol d'or a la pròrroga i classificats per a la final a quatre de la màxima competició de l'hoquei sobre patins. La copa d'Europa. Espera el Porto, clar favorit i finalista en les dues darreres edicions. I Ferran Pujalte deu somriure. Cada cop que algú se'ls enfronta amb l'etiqueta de favorit, surt esquilat. Dret a somiar. La darrera prova la vam tenir a Blanes. Sense que ningú hi pensés, el Vic es va colar a la final. I ho va fer desfent-se del vigent campió, el Vendrell, als quarts. I del Liceo, en semifinals. La resta, ja ho deuen saber. Campions de copa després de superar el Barça.
La clau del Vic és l'equilibri. El coneixement, l'experiència i el rigor que hi posen els veterans. Titi Roca, Romà Bancells o Mia Ordeig. I el tècnic, Ferran Pujalte. Són, i abans han estat, campions. Saben de què va i com afrontar-ho. La seva manera de fer impregna el caràcter del vestidor i, alhora, ells es deixen contagiar de la il·lusió que hi posen els joves. Ferran Font, David Torres o Jordi Burgaya. Talent descarat al servei del col·lectiu. Fam d'experiències.
Ja sé que la victòria del petit respecte al gros és un tòpic. L'esport és així i, a vegades, els mitjans ens hauríem de replantejar la manera com dibuixem la realitat. La victòria i la derrota formen part de la quotidianitat, no de l'excepcionalitat. Però què voleu que us digui; a mi la temporada del Vic em reconforta. Em transporta als anys d'infantesa, quan veure un partit era com obrir una caixa sense saber què hi trobaries. Quan et fas gran, els prejudicis ens embruten la mirada. Excepte en el cas del Club Patí Vic.
