L'escalada a Montjuïc

Encara hi ha alguns romàntics, cada vegada menys, que sen­tim nostàlgia d'una com­pe­tició dife­rent a totes les altres grans cur­ses ciclis­tes. La com­bi­nació de cro­no­es­ca­lada i cursa en línia amb poques hores de diferència per­me­tia veure una com­pe­tició en què l'estratègia era tan relle­vant com les cames.

Més enllà d'això, l'esca­lada és un museu de la història del ciclisme. Eddy Merckx la va gua­nyar sis vega­des i Ray­mond Pou­li­dor apro­fi­tava que Anque­til ja estava de vacan­ces per venir a demos­trar el seu talent com a esca­la­dor. Als anys sei­xanta i setanta no es cabia a les vore­res i els revolts ves­sa­ven per veure pas­sar pel davant noms que per als segui­dors eren mites vivents. Sense tele­visió, les ges­tes dels grans cam­pi­ons en les vol­tes per eta­pes o en les clàssi­ques del nord sem­pre s'havien de lle­gir (amb un estil lite­rari, èpic i grandiós) en les cròniques dels dia­ris d'aquells anys.

Fins i tot ben entrat al segle XXI, quan el ciclisme ja havia dei­xat de ser un esport de mas­ses, l'esca­lada es man­te­nia dem­peus amb certa dig­ni­tat, tot i que en els dar­rers anys s'havia con­ver­tit en un critèrium amb molt poca presència inter­na­ci­o­nal. Mel­cior Mauri la va esco­llir el 2002 per reti­rar-se ofi­ci­al­ment. El cor de la mun­ta­nya cele­brarà avui, com sem­pre, el pas dels ciclis­tes.