Sants innocents
Tots els països tenen les seves imperfeccions, uns més que els altres, però el lema Spain is different pren de vegades una dimensió especialment tronada. Ho vam constar fa uns dies en una tertúlia d'afers que no es poden airejar tots públicament. Però hi ha històries que són tan entranyables que han de quedar, d'alguna manera, immortalitzades en paper o en els servidors d'internet.
Parlàvem dels problemes que té l'esport català per defensar-se de les polítiques centralistes del govern espanyol –res que no se sàpiga–i d'aquí va sorgir l'origen més probable d'això que ara coneixem com la llicència única esportiva, una norma que posa en perill no només l'autonomia de les federacions catalanes, sinó el seu finançament.
El pecat original no és del PP, sinó del PSOE –ho dic per als que encara hi vulguin veure alguna diferència–. El febrer del 2009, el ministre socialista de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, va ser obligat a dimitir per un delicte bastant innocent, si tenim en compte com les gasten ara els polítics populars a Madrid. A Bermejo el van enxampar a Andalusia en una gran munteria amb señoritos hispànics de diversos poders, fins i tot hi era Garzón, amb una llicència de caça d'una altra comunitat. Ja és mala sort, va pensar Bermejo. Aquell dia va entendre que per evitar disgustos i humiliacions com aquella calia, precisament, una llicència única. Perquè Espanya, és clar, és única i la caça major (de peces, contractes i influències), un esport.
Els cortijos són com la llotja del Bernabéu. Que t'hi convidin no és només un privilegi, sinó que et confirma com a membre de la classe superior, de l'aristocràcia del segle XXI, de remenador de cireres, de repartidor de prebendes o de franctirador nacional. Aquests senyors, carregats de duros, que diu el meu avi, no només han aconseguit imposar la llicència única –a les proves em remeto–, sinó que han aconseguit una exempció fiscal mítica just quan Montoro persegueix amb fúria els clubs perquè donin d'alta en la Seguretat Social tots els seus voluntaris. Així, els rehaleros, que són els que porten els gossos i fan la feina bruta en les grans finques de caça, no hauran de cotitzar. Olé. I això que fan, presumptament, una activitat esportiva. Han aconseguit justament allò que reclama sense èxit tot el sector esportiu a Catalunya. Davant del perill que els senyors de la caça haguessin de gratar-se la butxaca per donar d'alta els seus criats (dit això sense ànim d'ofendre) a la Seguretat Social, el Ministeri de Treball els ha exclòs de la seva persecució impecable contra totes les altres activitats esportives.
Mentre reflexionàvem sobre aquesta crua realitat ibèrica, ens van revenir les imatges entranyables de Los santos inocentes, amb Alfredo Landa i Paco Rabal, humiliats pels señoritos, en una etapa de la història que en principi ja hauríem d'haver superat. Però com us podeu imaginar, els sants innocents ja no són ara els rehaleros, que amb el beneplàcit dels seus amos s'estalvien de pagar qualsevol impost, sinó els que observem impotents quines són les prioritats dels homes que ens governen des de grans i formoses planúries andaluses i castellanes amb una escopeta a les mans.