A mesura que el procés català pel dret a deci­dir el futur polític de Cata­lu­nya ha anat pre­nent volada i s'ha fet creïble i cone­gut inter­na­ci­o­nal­ment, el govern del PP està uti­lit­zant tota la força de l'apa­rell de l'estat per impe­dir aquest procés. I, cer­ta­ment, és molt apa­rell, i molt fort. Ja ho sabíem. I sabíem també que les esco­me­ses –empa­ra­des en la lega­li­tat vigent o en la majo­ria abso­luta del PP per tirar enda­vant noves lleis– vin­drien per terra, mar i aire, per dir-ho d'una manera pla­nera.

No, no sem­pre s'han fet les coses bé en l'esport pro­fes­si­o­nal d'alta com­pe­tició, sobre­tot en aque­lles dis­ci­pli­nes que han esde­vin­gut màqui­nes de fer bene­fi­cis i donar espec­ta­cle mediàtic. En cas de con­flicte –amb Hisenda, amb els juga­dors, durant les com­pe­ti­ci­ons...– s'aplica la cor­res­po­nent actu­ació admi­nis­tra­tiva, regla­mentària o legal, segons els casos. Bé és veri­tat que –sor­pre­nent­ment o no–, en alguns casos, amb actu­a­ci­ons o deci­si­ons clara­ment dis­cri­mi­natòries o dife­rents per situ­a­ci­ons simi­lars.

Qüestió molt dife­rent són els nou greu­ges que, amb una simbòlica tar­geta ver­me­lla, denun­ci­ava el pas­sat 19 de març l'esport català per boca de la Unió de Fede­ra­ci­ons Espor­ti­ves de Cata­lu­nya (UFEC) i els dos milers de repre­sen­tants de l'esport català. Nou greu­ges davant l'ofen­siva legis­la­tiva i admi­nis­tra­tiva que con­demna la super­vivència de l'esport català tal com el conei­xem. És inva­li­dar –si se'm per­met el símil– el nos­tre “model d'immersió espor­tiva”. Un model, en bona mesura, que forma part de la tra­dició asso­ci­a­tiva a Cata­lu­nya, que ve de molt lluny, de la segona mei­tat del segle XIX.

Perquè la veri­ta­ble ofen­siva legis­la­tiva i admi­nis­tra­tiva con­tra l'esport català és aquesta. Afecta poc els clubs o enti­tats espor­ti­ves pro­fes­si­o­nals amb recur­sos impor­tants (mol­tes menys de les que la gent es pensa). El gruix d'afec­tats són els cen­te­nars de milers de pares que els dis­sab­tes i diu­men­ges van amunt i avall amb els cot­xes per dur els fills al par­tit de la com­pe­tició cor­res­po­nent. Són els milers de clubs que sub­sis­tei­xen gràcies al per­so­nal volun­tari i l'esforç econòmic de sim­pa­tit­zants i ins­ti­tu­ci­ons locals. És una manera d'enten­dre l'esport que con­tri­bu­eix a la for­mació de ciu­ta­dans. Trans­met valors: esforç, soli­da­ri­tat, sacri­fici, impli­cació ciu­ta­dana. És salu­da­ble. Fomenta les rela­ci­ons i, quan no és perd el seny, la tolerància i l'accep­tació de la diver­si­tat. És un meca­nisme de cohesió social impres­si­o­nant.

L'esport a casa nos­tra és una branca més en el tronc de la tra­dició asso­ci­a­tiva i de la força dels movi­ments soci­als. El model d'esport és també una expressió del país i una clara aposta de la ciu­ta­da­nia, perquè tot aquest esforç per man­te­nir un esport arre­lat als bar­ris, a les loca­li­tats, als col·legis, als clubs modes­tos i a asso­ci­a­ci­ons de tota mena es fa de franc, quan no amb apor­ta­ci­ons econòmiques per­so­nals.

Però, com dèiem, vin­dran per terra, mar i aire.