“I ressuscità al tercer dia, com deien ja les escriptures”, sentíem de petits, quan era obligatori recitar el Credo, que, recordem-ho als joves desmemoriats forçosos, eren un seguit de missatges que els servidors d'aleshores havíem de creure i aprendre'ns de memòria; per aquest ordre, perquè l'obediència deguda ja comença amb la inconsciència. I recordem-ho amb avís als fills i als néts d'aquells qui ens ho manaven per ordre i gràcia del mateix poder que encara els sustenta, perquè vegin clar que, per més que diguin, ja no ens sotmeten, les apel·lacions a les sagrades escriptures; ni a les de la vella religió dels púlpits eclesiàstics ni a les del nou adoctrinament mass media del messianisme polític.

Aquella cita treta d'una presumpta carta de sant Pau als cristians de Corint és una mostra clara de dues trampes narratives: adaptar el relat al guió de la història i escriure en passat allò que la lògica del relat reclama. Se sap que els llibres que relaten l'existència de l'heroi cristià han estat escrits i corregits tantes vegades com ha convingut al comandament de l'Església, i, així, des que l'any 325 el Concili de Nicea va decidir que la resurrecció se celebrés el
diumenge següent a la primera lluna plena de primavera, els números no quadren si no es té una idea molt generosa de les hores i els dies que van de la nit d'ahir, Divendres Sant, al matí de demà, diumenge de Resurrecció; del pas de la mort a la vida, que això és el que volia dir en hebreu la paraula Pasqua.

En fi, que, com podríem fer dir a Yehudà Te'oma, en arameu Judes el Bessó, o sigui a sant Tomàs, patró que hauria de ser dels descreguts, vist des d'aquí, tornar del més enllà només es pot entendre com Xavi Hernàndez i Dani Alves, que tornen de Qatar i de París amb la lliçó apresa: tornar sense firmar, tal com era de preveure.